desenvolupament territorial

  
L’article publicat a  Demasiado Superávit proposa una lectura especialment crítica del gir que van experimentar les polítiques culturals durant les dècades anteriors a la crisi financera. El text parteix d’una oposició suggerent entre dues figures que han marcat imaginàriament la política cultural contemporània: Matthew Arnold i Richard Florida.

  
La crisi econòmica i l’esgotament d’un determinat model d’expansió urbana van deixar moltes ciutats plenes d’espais sense ús, equipaments infrautilitzats i projectes inacabats. El document Estratègies de reactivació transitòria d’actius urbans en desús, publicat per la Diputació de Barcelona, proposa una lectura especialment significativa d’aquest escenari: abans de continuar construint, calia aprendre a reutilitzar.
  

  
El document presenta el creixement del MACBA no com una ampliació puntual, sinó com una reconfiguració del seu paper dins la ciutat. Des de la seva fundació el 1995 en el context de la transformació del Raval, el museu s’ha pensat com una institució vinculada al seu entorn social, intel·lectual i urbà. El pla d’usos que es desplega el 2014 parteix d’aquesta trajectòria i la projecta cap a una nova escala, amb la incorporació de nous espais i la redefinició de les seves relacions amb els públics i el territori.
  

Comissió europea

Según un nuevo informe de la Comisión Europea, las organizaciones encargadas del patrimonio cultural deberían aprovechar las oportunidades que brindan las políticas y los programas de financiación de la Unión Europea para hacer frente a los retos a los que se enfrenta el sector. El documento estratégico, titulado «Hacia un enfoque integrado del patrimonio cultural de Europa», afirma que el sector se encuentra en una «encrucijada» entre unos presupuestos públicos reducidos, un descenso de la participación en actividades culturales tradicionales y una diversificación de los públicos potenciales a causa de la urbanización, la globalización y el cambio tecnológico. Pero también pone de manifiesto las oportunidades para que los Estados miembros y los organismos cooperen más allá de sus fronteras para garantizar que el patrimonio cultural contribuya en mayor medida a un crecimiento y una creación de empleo sostenibles.

Joaquim Rius Ulldemolins | REIS. Revista Española de Investigaciones Sociológicas. núm. 147 (2014)

El análisis de las causas de la concentración de los artistas en las grandes ciudades ha ido ganando centralidad en los ámbitos académicos en la medida en que se ha destacado su importancia para la economía de las industrias creativas. Los estudios sobre este fenómeno generalmente se basan en las teorías de la clusterización económica, las cuales sólo toman en consideración los factores infraestructurales de localización. A pesar de que de forma creciente se ha criticado este enfoque y se ha reivindicado la importancia de considerar las interacciones sociales, las contribuciones de la sociología de las profesiones artísticas o de la sociología urbana han sido en gran medida ignoradas. Retomando los resultados de estas perspectivas sociológicas el artículo propondrá construir un enfoque más pluridimensional y más crítico respecto al fenómeno de la aglomeración artística, como un fenómeno funcional en la economía postfordista.

  
L’article de Judit Carrera proposa una lectura de la cultura catalana contemporània que s’allunya de qualsevol simplificació identitària per situar-la en un camp de tensions estructurals. No es tracta de descriure un sistema cultural estable, sinó d’entendre’l com un espai travessat per contradiccions que afecten directament la manera com es defineix, es produeix i es projecta.
  

Nikolay Zherdev |  IN3 Working Paper Series (2014). IN3 (UOC) 

Resum: Mitjançant l'aplicació d'estratègies basades en la creativitat les ciutats intenten  destacar per tal d' atraure els ciutadans mòbils . En molts casos , s'aconsegueix a  través de la transformació de les ciutats i barris culturals en espais d'experiència. En aquest sentit, un dels instruments més populars d'implementació de la planificació cultural és la creació de la identitat de la ciutat i la seva promoció a través de festivals culturals. Aquests festivals s'han convertit en una política de " must -have " per als planificadors urbans de la Ciutat creativa que intenten galvanitzar la vida cultural local, construir una continuïtat del happening i així atraure persones creatives. Aquests factors converteixen l'espai urbà en un lloc de festival constant, un fenomen anomenat  festivalització de l'espai urbà. Discutint les connexions entre la teoria de les Ciutats Creatives i els estudis del festival, el treball té com a objectiu obrir un diàleg entre els dos, abordant la qüestió de com s'aplica la festivalització dins del paradigma de Ciutat Creativa. El document conclou que actualment els festivals penetren a diversos aspectes de les activitats culturals, socials i econòmics, passant de ser un instrument d'aplicació de l'estratègia en l'estratègia en ella mateixa.

  
El volum Culturas políticas y políticas culturales no planteja una ampliació de la política cultural, sinó un desplaçament més precís: la cultura no és un àmbit d’intervenció, és el terreny on es defineixen les possibilitats mateixes de la política.
  

  
L’article de Joaquim Rius i Mariano Martín Zamorano planteja una pregunta que travessa tota la política cultural espanyola de les darreres dècades: fins a quin punt l’Estat de les autonomies ha construït realment un model quasi federal en cultura? La resposta que proposa el text és menys optimista del que sovint s’ha assumit. Tot i l’enorme desplegament de competències culturals autonòmiques després de la Transició, els autors detecten un procés creixent de recentralització política i simbòlica per part de l’Estat.