governança cultural
Processos de decisió, coordinació i participació que intervenen en la definició de l’acció cultural pública.
Criteri
S’aplica a continguts que analitzen relacions entre administracions, institucions, sector cultural i ciutadania, així com models de governança multinivell o col·laborativa.
El Pla d’Acció Cultural de Sant Vicenç dels Horts no parteix de la manca ni de la dispersió. Parteix d’una condició més profunda: una ciutat metropolitana amb desigualtats internes, pressió externa i una cultura que ha de demostrar el seu paper en un ecosistema urbà competitiu.
Setmanes de debat dens sobre la cultura com a espai de democràcia i resistència. Els articles que destaquem aquesta quinzena comparteixen una preocupació de fons: la fragilitat del vincle entre cultura i vida pública en un context d’austeritat, desigualtats i noves hegemonies simbòliques. Des de la reflexió sobre els festivals i el paper de la creació, fins a la defensa de la llibertat artística o la revisió del model institucional, la lectura que en fem des del món local és clara: la política cultural no pot limitar-se a gestionar recursos, sinó que ha de protegir el dret a “fer cultura” com a pràctica social compartida.
El Pla d’acció cultural de Masquefa parteix d’una afirmació forta: la cultura ha de ser un dels eixos principals de la política municipal. La lectura política no està en aquesta declaració, sinó en el que passa quan es contrasta amb la resta de l’arquitectura estratègica del municipi.
El Pla d’acció cultural de Pallejà fixa un objectiu clar: situar la cultura al centre del desenvolupament municipal. La lectura política no està en aquesta declaració, sinó en el fet que el mateix pla evidencia que, abans d’expandir l’acció cultural, cal enfortir l’estructura que l’ha de sostenir.
Primera quinzena d’octubre, i el mapa cultural municipal bull d’activitat i reflexió. Els municipis mostren una cultura viva, compromesa amb els drets culturals, la inclusió, la creació comunitària i la preservació del patrimoni, però també amb la innovació, la participació juvenil i l’autogestió artística. Des de Sant Boi fins al Berguedà, la cultura apareix com a espai de transformació col·lectiva i de reapropiació dels territoris. A #Som311 recollim algunes de les experiències més rellevants d’aquest inici de tardor.
Fingir raíces: la identidad barrial en la ciudad contemporánea
Autor: El Antropólogo Perplejo (Jose Mansilla, dr. en Antropología Social)
Data: 19 d’octubre de 2025
Font: Recuperat de https://antroperplejo.wordpress.com/2025/10/19/fingir-raices-la-identidad-barrial-en-la-ciudad-contemporanea/
Context
L’article analitza com la identitat barrial a les ciutats contemporànies —especialment a Barcelona— es construeix com una posada en escena: un relat col·lectiu que sovint és més representació que memòria viva. L’autor explora com aquesta identitat esdevé un recurs per a la gentrificació o per a la comercialització simbòlica dels espais urbans, posant en qüestió la idea d’autenticitat i els discursos de pertinença.
Un nou informe del Consell de la Cultura de Barcelona analitza com el marc legal tracta —o ignora— les especificitats de la cultura. El resultat obre un debat necessari: fer del dret un aliat del valor públic de la cultura.
En els darrers anys, ha crescut la consciència que la cultura no pot ser tractada com una activitat qualsevol dins del marc normatiu general. No només perquè genera béns simbòlics, sinó perquè articula drets, identitats i formes d’organització singulars. Aquesta és la tesi de fons que recorre l’informe "Tractament normatiu de les especificitats de la cultura: diagnosi i propostes (2025), elaborat per Trànsit Projectes a iniciativa del Consell de la Cultura de Barcelona i de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).
Autor: Eugènia Argimon, Juan Carlos Calvo i Xavi Gómez. Secció Tècnica del CERC - Programa d'Assessoraments
“Tres quartes parts de la població de Catalunya viu en el quinze per cent del territori. Mentre que el quart restant n’ocupa el vuitanta-cinc per cent. Aquesta dada constata que el repartiment demogràfic de Catalunya és desigual i descompensat.” Així s’obre el preàmbul de la Llei 8/2025, de 30 de juliol, de l’Estatut de municipis rurals, una llei que es fixa com a objectius: aconseguir l’equilibri territorial i la igualtat dels seus habitants; establir mesures transversals per garantir-ne l’aplicació i el manteniment; establir un sistema de finançament propi per garantir la prestació de serveis; i establir mesures adreçades a la població d’aquests municipis per afavorir l’arrelament i evitar el despoblament.
El Pla estratègic de cultura del Collsacabra situa la cooperació intermunicipal com a condició de possibilitat de la política cultural. En territoris per sota del llindar demogràfic, la pregunta no és què pot fer cada ajuntament, sinó què pot sostenir el territori si actua conjuntament.
Quan la neutralitat dissol la política cultural: el paper dels tècnics municipals
Aquest article parteix del monogràfic d’ A*DESK sobre la desaparició de les polítiques culturals per situar els tècnics municipals al centre de la reflexió. El tècnic pot legitimar aparells simbòlics o fer explícit que tota decisió és política.
El monogràfic d’ A*DESK sobre la desaparició de les polítiques culturals assenyala un risc evident: la cultura pot reduir-se a activitat sense política. Allà on abans hi havia marcs estratègics i voluntat redistributiva, avui dominen calendaris d’actes i relats sobre creativitat i innovació. Com assenyala Jorge Sanguino, a l’editorial, quan la cultura esdevé escenografia, perd el seu sentit crític i comunitari.