governança cultural

Després de la pausa estival, tornem amb un #compartim especial dedicat als mesos de juliol i agost. Han estat setmanes intenses per al debat cultural: des de les crítiques al discurs multicultural fins als reptes de la burocràcia, passant pel paper dels videojocs, el patrimoni, la llengua, la IA o la relació entre cultura i salut. També hi hem trobat reflexions poètiques i propostes per imaginar futurs més esperançadors. Aquí teniu una selecció de lectures que ens ajuden a reprendre el pols cultural amb la mirada atenta i crítica de sempre.
  
              
  

El buit del patrimoni

El monstre del patrimoni

Alberto Velasco Gonzàlez, 29 d'agost de 2025

Alberto Velasco recorda la figura d’Eduard Carbonell, clau en la consolidació del patrimoni i els museus a Catalunya, i denuncia la manca actual de referents en el camp de la museologia.

  
Imaginar no basta: el futur cultural exigeix conflicte, renúncies i una política que reparteixi poder, no només relats.
  

La cultura, sovint esborrada o reduïda a relat, només manté la seva força quan desafia i disputa poder.
  
  

L’Estatut de municipis rurals busca frenar el despoblament i garantir serveis bàsics als pobles petits. Però deixa fora la dimensió cultural com a eix de benestar i arrelament. Aquesta absència interpel·la directament els qui planifiquem i gestionem cultura des de l’àmbit local: com garantir que la cultura —en la seva forma pròpia i no urbanocèntrica— tingui pes real en l’agenda rural?
  
  

La nova Llei 8/2025, de l’Estatut de municipis rurals (DOGC núm. 9002, art. 56) és un pas llargament esperat: defineix què és un municipi rural —menys de 2.000 habitants, baixa densitat—, li dona un règim específic i busca reequilibrar el país i frenar el despoblament.

Aprenentatges útils per repensar la cultura local. Una lectura que desfà certeses i afina la mirada.
  

Un article recent de Mariano Zamorano i Nicolás Barbieri sobre les polítiques culturals de Barcelona (2019–2023) ens ha fet pensar. No tant per allò que diu de la ciutat, sinó per les preguntes que pot obrir a qualsevol municipi que vulgui abordar les desigualtats des d’una política cultural pública.

El 30 de setembre i l’1 d’octubre, Culturopolis tornarà a omplir Barcelona de debats, tallers i propostes artístiques que posen la cultura al centre dels drets humans. Un espai per escoltar, participar i sortir-ne amb noves preguntes i idees per transformar el nostre entorn

Culturopolis 2025: quan la cultura es juga els drets
  

El 30 de setembre i l’1 d’octubre, Barcelona tornarà a ser punt de trobada per a qui pensa, viu i defensa la cultura com un dret. El CCCB i el Pati Manning acolliran la segona edició de Culturopolis

  
Mirar amb més calma, però també amb més urgència. Una pausa per tornar amb més força (i més claredat)
  

Quan va néixer Interacció, no hi havia cap espai digital que connectés el pensament cultural amb la pràctica quotidiana de la gestió i les polítiques locals. Vam optar per una mirada àmplia, transversal, que ajudés a eixamplar horitzons. Però el món ha canviat. I ràpid.

Avui no ens falta informació, ens falta temps per pensar-la. L’acceleració constant i la fragmentació dels discursos han convertit la cultura en consum: agenda, titulars, rànquings, èxits. Tot es comunica, però poc s’articula. I en aquest paisatge saturat, el relat del territori sovint s’esborra. El món local queda fora de pla —o, directament, ignorat—, com si la cultura només tingués lloc als grans equipaments, als grans debats, als grans centres.

Entre el miracle i el miratge, la intel·ligència artificial ja trepitja el dia a dia dels serveis culturals municipals. Però si no hi som a l’hora de decidir com s’hi integra, potser acabarem a la graderia mentre la màquina dissenya la temporada.
  
  

Tot a punt abans no s’esfumi el teu cafè*
  
  

  

  
A l’estiu, també les polèmiques van amb xancles. Curteta i de poble, la discussió sobre El meu avi ha acabat remenant una pregunta fonda: què passa quan els gestos culturals ja no convencen ningú?

Cremat, para-sol i expectativa cultural.* 
  
  

Entre platja i concert a la fresca, no sempre ve de gust llegir grans assajos sobre el paper de la cultura pública. Però, de tant en tant, apareixen articles que ens remouen prou com per voler-los pair, encara que sigui amb un granissat a la mà. Això és el que em va passar amb el text que Joan Burdeus ha publicat a Núvol sobre la retirada —o no— de El meu avi de la cantada d’havaneres de Calella.

  
En les darreres dècades, les polítiques culturals locals han vist emergir un tipus d’institució que desborda les categories clàssiques del camp cultural. Centres ubicats sovint en antigues infraestructures industrials, com el Canòdrom a Barcelona, Las Naves a València o Medialab a Madrid, han evolucionat des de projectes centrats en la creació artística cap a espais híbrids que integren innovació social, desenvolupament econòmic i noves formes de governança. Aquest desplaçament no és només funcional.