cultura digital

  
ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.

DEL PLURAL AL SINGULAR.

DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT
  
  

L’aïllament contemporani al que ens han portat les tecnologies

amb Xavier Castañer
  

Si, plana. Tan plana com la nostra pantalla del mòbil, o no és així com la solem tenir a l'abast? El terraplanisme, que promou The flat earth society, és un corrent que reivindica que el nostre planeta és pla i no esfèric, tal com s’afirmava abans que Galileu morís en nom de la ciència. Justament, la ciència que ha arribat a demostrar que la terra és un astre esfèric, malgrat que la seva representació sovint és sobre el pla, abans de paper i ara sobretot en pantalles.

Lectura prèvia a la Interacció 18 — Sobre la humanitat dels humans

Aquesta lectura introdueix una reflexió sobre com la tecnologia no és només una eina addicional, sinó una dimensió que transforma profundament les pràctiques educatives, culturals i socials.

  
Quan la tecnologia entra a l’educació artística, què canvia realment?  Creativitat, experimentació i condicions perquè la innovació no sigui només una promesa. 
  

La tecnologia fa temps que ha deixat de ser un element perifèric en la cultura i en l’educació. Forma part de la manera com aprenem, creem, compartim i ens relacionem. La qüestió, per tant, ja no és si ha d’entrar o no en aquests àmbits. La qüestió és una altra: què transforma realment quan hi entra.

  
Una reflexió sobre com les pantalles transformen l’aprenentatge i la participació cultural i per què és necessari pensar l’educació més enllà de la transmissió de continguts.
  

La bretxa digital, com ja sabem, fa referència a la fractura entre les persones que tenen accés a les TIC i les que no en poden fer ús en la seva vida quotidiana. Sens dubte aquesta bretxa també fa referència al desconeixement de les TIC en el món de la cultura, en contrast amb el maneig de les eines digitals per part dels joves.

  
Una llista de cançons per al cap de setmana pot semblar menor. Però també diu molt de com es construeix comunitat i relació des d’un projecte cultural.
  

S’acaba el cicle dels “Divendres d’Interacció” del curs 2017-2018. Durant mesos, cada setmana s’ha compartit una cançó a xarxes amb un gest senzill: acompanyar l’entrada al cap de setmana amb música.

Barcelona, 1997. La Joana s’ha llevat nerviosa. És el dia. No pot esperar que arribin les cinc de la tarda, l’hora en què sortirà de classe. Però no té més remei que passar el dia a l’institut. Ho té tot planejat i ja ho ha parlat amb la mare. Quan el timbre certifiqui que s’ha acabat la lliçó d’Anglès, la Joana s’afanyarà a agafar l’autobús, que la portarà a la Plaça de Catalunya. Baixant la Rambla a mà dreta hi ha el carrer dels Tallers i al número 7, Discos Castelló. Que no hi hagi cua, pensa. Avui surt a la venda “Bon dia”, el nou disc d’Els Pets, i no hi ha res que la Joana desitgi més.

Peter Campbell, Dave O’Brien, Mark Taylor | Sociology (2018) 1-21

Ha arribat per quedar-se. Una nova etiqueta ha monopolitzar el món de la cultura: les indústries culturals i creatives (CCIs, sigles en anglès). El sector cultural ha aconseguit cert protagonisme traduint el seu discurs al llenguatge de la lògica econòmica, és a dir, de la lògica del mercat. Ara bé, quan fem referència a aquesta mena d’indústries, de què estem parlant? De quines empreses? Però més concretament, de quins treballadors estem parlant? Peter Campbell, Dave O’Brien i Mark Taylor publiquen “Cultural Engagement and the Economic Performance of the Cultural and Creative Industries” fent èmfasi en les ocupacions del sector.

  
Game over. Unes lletres blanques sobre fons negre apareixen a la pantalla. L’aventura s’ha acabat. La funció ha baixat el teló. This is the end, my only friend. Game over? Agafes el comandament i tornes a començar el joc. Aquesta és la dinàmica videolúdica. És el “play it again, Sam” dels jocs. Tornar-hi. Insistir. Repetir l’error fins a dominar-lo. Obstinació, orgull o una forma peculiar d’aprenentatge.

    
Una lectura crítica de com la intel·ligència artificial ha passat de ser un element de ficció a una presència quotidiana i creativa que qüestiona els límits entre l’art humà i l’art generat per algoritmes.
  

No és cap secret: robots i intel·ligència artificial ja no són ciència-ficció. Aquestes creacions que han poblat les històries fantàstiques, utòpiques i distòpiques, ja formen part del nostre dia a dia.