sectors culturals i creatius

Nikolay Zherdev |  IN3 Working Paper Series (2014). IN3 (UOC) 

Resum: Mitjançant l'aplicació d'estratègies basades en la creativitat les ciutats intenten  destacar per tal d' atraure els ciutadans mòbils . En molts casos , s'aconsegueix a  través de la transformació de les ciutats i barris culturals en espais d'experiència. En aquest sentit, un dels instruments més populars d'implementació de la planificació cultural és la creació de la identitat de la ciutat i la seva promoció a través de festivals culturals. Aquests festivals s'han convertit en una política de " must -have " per als planificadors urbans de la Ciutat creativa que intenten galvanitzar la vida cultural local, construir una continuïtat del happening i així atraure persones creatives. Aquests factors converteixen l'espai urbà en un lloc de festival constant, un fenomen anomenat  festivalització de l'espai urbà. Discutint les connexions entre la teoria de les Ciutats Creatives i els estudis del festival, el treball té com a objectiu obrir un diàleg entre els dos, abordant la qüestió de com s'aplica la festivalització dins del paradigma de Ciutat Creativa. El document conclou que actualment els festivals penetren a diversos aspectes de les activitats culturals, socials i econòmics, passant de ser un instrument d'aplicació de l'estratègia en l'estratègia en ella mateixa.

  
L’informe del Consell Econòmic, Social i Ambiental francès situa les polítiques culturals davant d’un moment de revisió profunda. No parteix d’una crisi de legitimitat, sinó d’una tensió acumulada entre un sistema que ha estat capaç de construir un sistema cultural dens i divers i unes transformacions econòmiques, tecnològiques i socials que desborden els seus instruments. El document recorda que les polítiques culturals modernes es fonamenten en una doble exigència democràtica: garantir l’accés a la cultura i sostenir la llibertat de creació. Aquesta doble base continua sent vigent, però els mecanismes que l’han fet possible mostren signes d’esgotament.
  

  
  
  
La dansa contemporània fa temps que va abandonar els teatres com a únic espai legítim. El vídeo produït per i-D Magazine i Dieseln’és un bon exemple. Dirigit per Jacob Sutton i enregistrat als carrers i terrats de Los Angeles, The A-Z of Dance (2014) transforma la ciutat en escenari coreogràfic i converteix el moviment en una extensió natural de l’espai urbà.
  

Un estudi de Tino Carreño Morales guardonat per Ros Roca Group i FiraTàrrega que dissecciona com els festivals s’adapten a les restriccions econòmiques.

La recerca analitza els models de gestió de festivals d’arts escèniques, música i audiovisuals a l’Estat espanyol i Catalunya durant l’etapa de recessió posterior a l’expansió cultural.

L'arquitectura és un sector inclòs en totes les classificacions internacionals de les indústries creatives.

El document sintetitza alguns estadístics de la dimensió econòmica dels estudis d'arquitectura a Catalunya, fa una reflexió estratègica dels principals reptes del sector i presenta un pla d'acció per a l'impuls i la internacionalització de l'arquitectura.

  
L’estudi d’impacte del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) proposa una lectura que desborda els marcs habituals amb què sovint s’avaluen els esdeveniments culturals. No es limita a quantificar retorns econòmics, sinó que incorpora de manera sistemàtica dimensions socials, culturals i ambientals, situant el festival com un dispositiu complex de producció de valor públic.

   
  
La idea de les indústries culturals i creatives ha ocupat una posició central en el discurs europeu de sortida de la crisi econòmica de principis de la dècada de 2010. Aquest informe de l’Observatorio Vasco de la Cultura intenta precisament ordenar aquest moment de redefinició conceptual i política: què s’entén per “indústries culturals i creatives”, quin paper comença a atribuir-los la Unió Europea i com pot situar-s’hi Euskadi.
  

  
L’article de Malcolm Miles qüestiona un dels consensos més estesos de les darreres dècades: la idea que la cultura pot actuar com a motor de regeneració urbana amb efectes positius generalitzats. El text no nega que les estratègies culturals hagin transformat moltes ciutats postindustrials, però en desplaça el centre de gravetat. El que es presenta com a renovació cívica sovint respon, en realitat, a lògiques econòmiques i comercials que utilitzen la cultura com a recurs simbòlic per revaloritzar espais i atraure inversió.
  

  
Un informe d’Antonios Vlassis analitza el paper de l’excepció cultural en les negociacions del Partenariat Transpacífic i els equilibris de poder entre els diferents actors implicats.
  

  
Parlar d’“economia de la cultura” sovint suggereix que la cultura funciona com qualsevol altre sector econòmic, governat per les mateixes lleis de mercat. Aquest article de Rubén Martínez qüestiona aquesta idea i defensa una tesi més radical: la cultura no té una economia pròpia separada de la política.

El text recorda que cap mercat cultural existeix de manera espontània. Les formes de producció, distribució i consum cultural depenen sempre de marcs legals, de polítiques públiques i de decisions institucionals que configuren els espais econòmics possibles. 

Llegir aquesta reflexió permet revisar un dels supòsits més estesos en el discurs contemporani sobre les indústries creatives. El text convida a pensar que el debat cultural no consisteix només a adaptar-se a uns mercats preexistents, sinó també a decidir políticament quin tipus de mercats culturals es vol construir i amb quines regles.