innovació cultural

  
L’interès creixent pels espais maker aquests anys no respon només a l’aparició de noves eines de fabricació digital. El que està en joc és una pregunta més profunda: què passa quan la producció de coneixement científic i tecnològic surt dels laboratoris especialitzats i esdevé una pràctica oberta, col·laborativa i cultural?

  
Llegida avui, la guia no és només una eina per organitzar activitats. És un símptoma d’un canvi més profund: el pas d’una cultura basada en la programació i la mediació institucional a una cultura que incorpora l’experimentació oberta, la reutilització i la col·laboració com a formes de producció. (n. de l'e., 2026)
  

  
  
La relació entre art i ciència acostuma a explicar-se a partir d'una distribució de papers força estable. La ciència produeix coneixement. L'art el tradueix, l'interpreta o el fa visible. Encara que aquesta aproximació hagi generat projectes valuosos, també tendeix a reproduir una jerarquia implícita: el coneixement apareix associat a la investigació científica, mentre que la pràctica artística queda relegada a funcions de representació o mediació.
  

  
  
Els debats sobre cultura científica acostumen a centrar-se en els equipaments, les exposicions o els programes de divulgació. Més rarament es pregunten quines infraestructures permeten connectar de manera continuada les persones, institucions i comunitats que produeixen, interpreten o comparteixen coneixement. El projecte francès Echosciences resulta especialment interessant perquè situa aquesta qüestió al centre.

Aquest apunt recupera una pregunta que només ha guanyat actualitat amb el pas del temps: què passa quan les màquines deixen de ser eines i comencen a assemblar-se als humans? A partir del retrat d’Erica, un androide finalista d’un prestigiós concurs internacional de fotografia, el text obre una reflexió sobre la roboètica, la intel·ligència artificial i els límits cada vegada més difusos entre tecnologia, cultura i condició humana. Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

La relació entre ciència i cultura acostuma a aparèixer vinculada a la divulgació o a la transferència de coneixement. El projecte europeu Perform proposa un desplaçament més profund: utilitzar les arts escèniques com a espai d’investigació compartida, reflexió crítica i participació dels joves en els debats científics contemporanis. L’experiència, desenvolupada en centres educatius de diversos països europeus, explora fins a quin punt el teatre, la performance i la creació artística poden contribuir a transformar la manera com s’aprèn, es comunica i es discuteix la ciència.

  
La cultura científica acostuma a aparèixer en els debats culturals vinculada a la divulgació, l’educació o la transferència de coneixement. El model francès de cultura científica, tècnica i industrial (CSTI) proposa una mirada més àmplia. La ciència no hi és concebuda únicament com un conjunt de coneixements que cal transmetre, sinó com una dimensió de la vida cultural que requereix institucions, equipaments, professionals, polítiques públiques i espais de participació ciutadana.
  

  
La presència de robots als escenaris pot semblar una curiositat tecnològica o una demostració d’innovació aplicada a les arts escèniques. Tanmateix, iniciatives com Teatronika, impulsada des de la Universitat Pompeu Fabra, plantegen qüestions que van més enllà de l’experimentació artística. Què ens diu la capacitat d’un androide per interpretar Hamlet sobre la manera com entenem la creativitat, l’expressió o la mateixa condició humana?

  
Les xarxes socials s'han convertit en un dels espais on les institucions culturals experimenten noves formes de relació amb els seus públics. Un exemple especialment il·lustratiu és la conversa que van mantenir a Twitter el Science Museum i el Natural History Museum de Londres arran d'una pregunta aparentment innocent: qui guanyaria una batalla entre tots dos museus?

Miremos a los últimos meses. Medio mundo está dándole vueltas a la post-verdad[1], sus motivos y sus causas. Otros, muchos menos afortunadamente, están incluso dudando de la utilidad de las vacunas. En 2016 algunos también nos descubríamos junto a millones de personas de todo el mundo saliendo a cazar Pokemones en una especie de competición masiva por ayudar a un científico virtual que quería encontrar todo tipo de bichitos… Junto a estos podemos encontrar cientos de casos de rabiosa actualizad que, para bien o para mal, sirven para contextualizar cómo lo amateur, lo colaborativo, lo descentralizado, está en nuestro día a día[2]. Estamos presenciando nuevas fórmulas de generar riqueza, de hacer política, de hacer periodismo…