drets culturals

Des de les polítiques culturals cal tenir en compte necessitats que s’han identificat els darrers anys i que demanen estratègies i llenguatges propis. El dret a participar en la vida cultural de la ciutat està condicionat per creixents desigualtats socials. El gènere, el territori o la classe social, entre d’altres, són factors que condicionen les nostres oportunitats per a l’accés, la pràctica i la presa de decisions en l’àmbit cultural. Fins a quin punt les relacions entre cultura i educació poden donar resposta a aquest repte?

  
  
Aquest estudi apareix en un moment especialment significatiu del debat francès sobre els drets culturals. Després de la incorporació d'aquest concepte a la legislació francesa a través de les lleis NOTRe (2015) i LCAP (2016), moltes institucions culturals es preguntaven què significava realment aquest nou marc i fins a quin punt qüestionava les polítiques culturals desenvolupades des de la creació del Ministeri de Cultura el 1959.

L'espai públic és un espai lliure, inclusiu i divers de persones que gaudeixen realment de les mateixes oportunitats, drets humans i culturals?

Avui, 22 d’octubre, serà presentat a l’Assemblea General de les Nacions Unides l’informe «Promotion and protection of human rights: human rights questions, including alternative approaches for improving the effective enjoyment of human rights and fundamental freedoms», de Karima Bennoune, relatora especial sobre els drets culturals

L’infome es centra en la importància dels espais públics pel lliure gaudi dels drets humans, i en particular, dels drets culturals. S’assenyala que per tal d’assegurar la garanties de drets humans recollides als diversos instruments internacionals, especialment pel que fa als drets culturals, és necessari que totes les persones gaudeixin d’espais públics adequats, sense cap mena discriminació. Per tant l’espai públic ha de ser considerat com un assumpte relatiu als drets humans.

  
Aquesta recerca situa l’accessibilitat cultural com una qüestió estructural de les polítiques públiques i no com un atribut complementari dels serveis culturals. El punt de partida és clar: la participació en la vida cultural és un dret, i aquest dret només es pot exercir de manera efectiva si existeixen condicions d’accessibilitat adequades. Això implica desplaçar la mirada des de l’oferta cultural cap a les condicions materials, jurídiques i institucionals que fan possible o impedeixenl’accés.
  

  
Aquest document impulsat pel Grup de treball sobre cultura i desigualtat a Barcelona constitueix una de les primeres aproximacions sistemàtiques a les desigualtats culturals des de la perspectiva de les polítiques públiques locals. La seva aportació principal no és tant oferir un diagnòstic exhaustiu com proposar un marc conceptual i una agenda de recerca que permetin entendre la cultura com un espai on també es produeixen, es reprodueixen i es poden combatre les desigualtats socials.
  

Els deu drets del petit visitantconviden els nens a apropiar-se del museu d’una manera viva i desinhibida.
 

Moltes de vosaltres heu portat amb família els infants als museus o inclús ho heu viscut en primera persona quan us hi portaven els vostres pares o hi anàveu amb l’escola. El cert, és que ser petit i anar a museus es viu des d’una perspectiva completament diferent que quan som adults. Per molt que actualment l’oferiment de serveis adreçats a les famílies i als infants és cada vegada més una prioritat, és interessant aturar-nos a reflexionar sobre com perceben els més petits una visita al museu.

Nicolás Barbieri i Yunailis Salazar | L’equitat en la cultura. Estudi de casos amb metodologia de recerca participativa
   

Mentre les polítiques públiques en matèria de salut, habitatge o educació han anat incorporant l’equitat com a objectiu i criteri en la seva agenda, l’equitat en la cultura, entesa com la igualtat d’oportunitat de tota la ciutadania per a exercir els seus drets culturals, no sol ser una qüestió que aparegui explícitament en les polítiques culturals dels ajuntaments.

  
Moltes polítiques públiques han treballat les desigualtats des d’una lògica segmentada. Hi havia polítiques per a dones, per a joves, per a persones migrades o per a persones amb discapacitat. Aquesta organització ha permès visibilitzar discriminacions històricament invisibilitzades, però també ha acabat generant un altre problema: la tendència a pensar les persones des d’una sola categoria. La Guia per incorporar la interseccionalitat a les polítiques locals, elaborada en el marc del projecte Igualtats Connectades impulsat per l’Ajuntament de Terrassa, intenta precisament intervenir en aquesta limitació.
  

Patricia Corredor ; Enrique Bustamante 'Culture and cultural policies in time of crisis. The emblematic case of Spain', Economia della Cultura, núm 1, (2019), p. 117-128

Què és el que ens iguala en drets i què enriqueix la diversitat en les societats? Durant les últimes dècades, l’elaboració de polítiques públiques en l'àmbit de la cultura s'ha convertit en un aparador privilegiat de la postura ideològica dels governs que n’han fet bandera. Però des de la introducció de la Convenció de la UNESCO sobre la Promoció de la Diversitat el 2007 i seguint els progressos realitzats per la doctrina internacional que posiciona la cultura com a pilar fonamental del desenvolupament sostenible, la cultura com a peça política i sobretot simbòlica ha guanyat importància. L’objectiu d’aquest article és considerar les diverses realitats, des de la perspectiva d’un cas concret d’estudi: l’estat de la cultura i les polítiques culturals a Espanya durant els anys de la crisi econòmica (2008-2017).

  
El text de Joan Subirats no proposa una política cultural en el sentit clàssic del terme. Proposa una manera de mirar-la. I aquest desplaçament és rellevant perquè situa el debat allà on sovint queda desdibuixat: en la relació entre cultura, educació i ciutat com a espai concret de vida, conflicte i transformació.