Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.
El pensament necessita les paraules. I, tot i això, les paraules no deixen de trair-nos. Aquesta és una bella paradoxa que ens confon i, en el millor dels casos, ens sacseja.
Gestió comunitària. Qüestions prèvies
Un seguit de circumstàncies d’origen divers han fet que en els darrers mesos bufin vents favorables a l’impuls de polítiques culturals que posen l’accent en la gestió comunitària i la perspectiva social dels seus continguts. La puixança de forces polítiques que fan bandera d’aquest model, el seu accés al govern de diversos municipis (Barcelona i Badalona al capdavant) i el seu pes creixent en els espais de debat a nivell nacional obren perspectives gairebé inèdites en aquest àmbit. Cal tenir en compte, a més, que aquestes forces basen bona part del seu predicament social en moviments o col·lectius de base que en molts casos han dut a terme (o ho han intentat) experiències d’aquestes característiques, de manera que tenen a l’abast referents incipients, però ben reals.