Blogs

  
Aquest informe del CoNCA és especialment rellevant perquè desplaça una pregunta habitual sobre les subvencions culturals. En lloc de preguntar únicament què financen o quins resultats obtenen, planteja una qüestió més profunda: quina idea de cultura, de participació i de valor públic incorporen les bases de les convocatòries. L’estudi analitza 85 convocatòries de subvencions del Departament de Cultura vigents el 2016 i proposa un marc per entendre-les no només com un mecanisme administratiu de distribució de recursos, sinó com un instrument de política cultural capaç d’orientar comportaments, prioritats i impactes socials.
  

Molt probablement, avui mateix heu llegit o sentit als mitjans de comunicació alguna paraula com censura, delicte d’odi, querella, enaltiment al terrorisme, encausament o injúries. Son termes es troben a l’ordre del dia des que la Llei Orgànica 4/2015, de Protecció de la Seguretat Ciutadana, anomenada també popularment, llei mordassa, va entrar en vigor l’estiu del 2015. Cada vegada hi ha més veus crítiques amb la llei que reclamen la recuperació d’una llibertat d’expressió, que si mai s’ha arribat a conquerir del tot, sembla que darrerament més aviat recula pels múltiples camins de la censura.

«Itineraris contemporanis» és una aplicació mòbil que proposa un recorregut per conèixer espais, projectes i artistes contemporanis a les comarques de Girona: Olot, Girona, Celrà, La Bisbal de l’Empordà i Torroella de Montgrí. Creada per la cooperativa Cultural Rizoma, ha rebut el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

  
Rellegit avui, el text anticipa una qüestió que s’ha tornat central en moltes polítiques culturals locals: la mediació sovint ha crescut institucionalment sense modificar realment les estructures de decisió cultural. Molts equipaments han incorporat programes de mediació mentre mantenien intactes les jerarquies de programació, els criteris de legitimació artística o els mecanismes de relació amb el territori. La mediació es converteix així en una capa complementària que acompanya els projectes, però que rarament condiciona les prioritats institucionals. 

La pregunta final que formulava l’article continua tenint força política: hi pot haver cultura sense mediació? Potser avui caldria reformular-la lleugerament. No tant si existeix cultura sense mediació, sinó quina mena de mediació reforça les estructures existents i quina és capaç d’alterar-les. (n. de l'e., 2026)