Quan el desenvolupament artístic no és objecte de política pública, el risc creatiu no desapareix: es privatitza, es normalitza i esdevé un cost invisible del funcionament cultural.
La política cultural local ha après a programar, a gestionar equipaments i a parlar de drets culturals, però continua evitant l'angle mort: qui assumeix el risc, el temps i la incertesa que fan possible la creació? Quan els desenvolupaments artístics queden fora de l'agenda pública, el sistema pot continuar produint activitat, però ho fa desplaçant els costos cap als creadors, les petites estructures i les persones que operen als marges de la institució.
Aquesta quinzena es pot llegir des de la fragilitat i la persistència de la infraestructura cultural municipal. Una biblioteca amb sobrecost a Arenys, un museu tancat a Cerdanyola i un programa escènic escolar a Sant Celoni descriuen tres cares d’una mateixa realitat. Equipaments que depenen de pressupost i manteniment. Pràctiques educatives que sostenen l’accés cultural quotidià. El mapa municipal situa la cultura en el terreny de la governança local, on es decideixen recursos, calendaris i continuïtat dels serveis.
Qui es queda els diners quan acaba el festival
L’estiu, per a moltes de nosaltres, és sinònim de festivals. Els caps de cartell es repeteixen setmana rere setmana: grups anunciats amb mesos d’antelació, abonaments que es venen abans que ningú sàpiga ben bé què hi té, una sensació constant que t’hi has de sumar abans que s’esgotin les entrades... És un ritual col·lectiu, sí, però també és un mercat que té les seves pròpies regles. I, com tot mercat, algú es queda els beneficis quan tot acaba.