Judit Carrera | El País (Ed. Catalunya), 18 abril 2015
Estos días puede verse en los cines National Gallery un fascinante documental de Frederick Wiseman sobre el clásico museo de Londres. El filme narra el día a día de esta institución del siglo XIX a través de las reuniones estratégicas de su equipo directivo, el trabajo minucioso de sus restauradores, la vocación de su servicio educativo y el vínculo del museo con sus visitantes. Lo que podría ser una mera pieza para los amantes de la gestión cultural se acaba convirtiendo en una experiencia estética y política inolvidable, que demuestra la vida y el potencial utópico de esta institución centenaria.
La RSC, material altamente inflamable
Publicat originalment al blog L’estraperlista i recuperat a Interacció, aquest article de Carme Rodríguez qüestiona l’ús de la Responsabilitat Social Corporativa com a relat legitimador dins les institucions culturals. A partir de casos concrets, assenyala com determinades pràctiques que es presenten com a responsables poden amagar precarietat laboral, externalitzacions problemàtiques o aliances amb actors econòmics amb impactes socials i ambientals discutibles. Interacció el recupera perquè aquest desajust entre discurs i pràctica continua travessant el sector: la RSC sovint opera més com a cobertura simbòlica que com a transformació real de les condicions en què es produeix la cultura. (n. de l'e., 2026)