Blogs

El modelo de institución cultural y artística que se configuró y creció en el Estado español desde finales de los 80 está en una profunda crisis. Por un lado, las instituciones se adhirieron a las lógicas del neoliberalismo vinculando su supervivencia y crecimiento  a la eficacia con que contribuían a la industria turística y a la promoción de la “marca ciudad” o la “marca país”. Sus programas y servicios se han hecho crecientemente dependientes del apoyo de las grandes corporaciones y del capital financiero que han estrechado cada vez más el cerco sobre sus programas y contenidos.

Fa uns mesos un articulista de l’ARA ironitzava sobre una nova síndrome consistent en lloar tot allò que ve de Finlàndia. Aquesta síndrome té el seu origen en els grans resultats que el sistema educatiu finès obté de forma reiterada en els informes PISA (o “TREPITJA” que deia la consellera d'educació de les Illes tan ben documentada). Fa uns mesos vam comentar un d’aquests episodis de finladitis protagonitzat per l’heroi televisiu de l’esquerra alternativa espanyola.
Ara just fa uns dies s’ha produït un nou episodi, en aquest pas ha estat el diari El País a compte de la Fira del Llibre de Frankfurt on Finlàndia ha estat país convidat. En l’article “El país que ama los libros” es dibuixa un ecosistema de l’abundància on lllibres, lectors, biblioteques i escriptors conviuen en perfecta harmonia. és ben cert que els indicadors de Finlàndia els contemplem també com una realitat remota d’aquí estant, però si l’articulista de El País s’hagués entretingut en gratar una mica més en les dades, hauria descobert un paisatge menys idíl·lic.

Eduard Miralles  |  Editorial CyberKaris  Nº 140, Novembre 2014   |   Interarts 

1. No és gens bo que la cultura estigui sola, ocupant un únic departament o direcció general, com és el cas de les polítiques estructurals. Justament perquè la cultura és molt important, millor mal acompanyada que ben sola, i si és en companyia de matèries com educació, joventut, esports? molt millor encara.

2. Cal barrejar amb precaució les dosis exactes de suport a les arts i a les indústries, a les iniciatives amb afany de lucre i a aquelles propostes que persegueixen l'interès social o general, desoint aquelles veus que, tot i apostar per la necessària diversitat d'iniciatives, consideren que cal practicar una certa discriminació selectiva.

Esaú Acosta Pérez, Mauro Gil-Fournier Esquerra, Miguel Jaenicke Fontao | Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, Núm. 55 (2013),  p. 92-100

Resum: La complexitat urbana a causa de la sobreproducció a la qual ens exposa Internet i els actuals mitjans de producció econòmics implica pensar cada vegada més la ciutat de manera diversa i complexa. On la multitud de factors que influeixen per a la resolució de qualsevol aspecte no s’ha de reduir a un mínim comú múltiple sinó a pensar-lo des d’òptiques de diverses disciplines. Les iniciatives ciutadanes ofereixen un canal d’innovació des del qual proposen “altres maneres de fer les coses” i pensar així allò urbà des d’una dimensió més operativa.