Blogs

Queden poques hores per tancar un altre any. Han estat tres cents seixanta-cinc dies pandèmics que tenim ganes de deixar enrere, amb el permís d’una nova lletra de l’alfabet grec. L’òmicron és una o, és a dir, un cercle, forma geomètrica que ens recorda l’uròbor, la serp que es mossega la cua i que simbolitza l’etern retorn, la infinitud. Com la pandèmia, el conte de mai no acabar. Després que plogués sobre mullat, que surfegéssim onades i resistíssim sismes i erupcions, semblava que teníem el peu al coll al virus, però ha tornat a mossegar.

Amb motiu del curs 'Realitat immersiva, realitat augmentada i realitat virtual. Implementacions i perspectives en el terreny de les polítiques culturals', celebrat els dies 16 i 18 de novembre d’enguany, hem entrevistat Luis Villarejo, un dels experts més reconeguts en aquest àmbit i que coneix de primera mà les aplicacions d’aquestes noves realitats en les polítiques culturals.
 

Ja fa temps que l’educació es reconeix com una de les funcions més significatives dels museus i els espais patrimonials, si bé és cert que la nova proposta de definició de museu de l’ICOM (encara subjecta a revisió) omet el terme i no en fa referència de forma explícita. A Catalunya, quan pensem en la feina dels educadors o mediadors de museus, el nostre imaginari es remet a la programació per escoles (i a molt estirar, per famílies). Tanmateix, el concepte s’ha anat expandint a poc a poc, contemplant noves propostes i públics.

El moviment actual de protesta feminista internacional sota el lema #MeToo va néixer fa uns anys degut a les denuncies publiques que van fer actrius on denunciaven haver patit abusos per part de figures molt conegudes de la industria cinematogràfica. Aquest hashtag es va estendre ràpidament arreu de tot el món, fent visible una problemàtica que és present des dels àmbits més reconeguts com a les esferes més privades i anònimes.