La dita és clara: mai no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat. Però com que això d’ensacar cereals potser ens queda una mica lluny, serà millor que a partir d’ara fem servir una versió actualitzada del refrany: mai no diguis immunitat fins que no estigui tothom vacunat. Ja vèiem la llum al final del túnel. Queien l’estat d’alarma i les mascaretes. Xifres d’infectats, corbes de contagi, índexs de creixement, quedaven ben enrere. Volíem plaça, muntanya i platja. Però l’onada que ha arribat (o potser ha estat un tsunami?) no venia del mar. I ja hi tornem a ser: restriccions, tocs de queda, confinaments. La pandèmia és el conte de mai no acabar. Estem encallats en un cicle infinit d’obertures i tancaments. I què passa amb la cultura?
Museus i gent gran. Redescobrint la vellesa
Quan pensem en la gent gran ens acostuma a venir al cap la imatge entranyable d’un senyora o un senyor balancejant-se suaument en un balancí vora la llar de foc. Amb una manta al damunt, la pipa entre els llavis prims o la llana de fer mitja a les mans arrugades, expliquen històries a la canalla que, asseguda al terra, escolta embadalida. Històries llunyanes, d’aquelles on costa tant discernir la realitat de la ficció.