teoria de la cultura

Recórrer la història per entendre la contemporaneïtat

Juan Albarrán | Producciones de Arte y Pensamiento

Seguint una lògica historiogràfica, el llibre «Disputas sobre lo contemporáneo» de Juan Albarrán reuneix diverses opinions, discursos, creacions i idees que permeten entendre d’on sorgeix el que entenem per contemporaneïtat actualment. Tot i seguir uns moments històrics concrets posicionats en una linealitat temporal per tal d’acotar l’art espanyol entre l’antifranquisme i la postmodernitat, alerta que en cap cas aquests moments pretenen marcar un inici i un final del relat, sino obrir noves mirades que permetin tensionar discursos i contraposar-los.

Doble o descafeïnat?

Alberto Santamaría | Siglo XXI

Poques vegades veurem una persona aficionada al cafè demanant-ne un de descafeïnat. Però malgrat la seva recent història (100 anys no són res si es comparen amb els més de set segles de l’ús del gra de cafè) s’ha fet un lloc dins del consum total, assolint el 10%. És aquesta una manera de diversificar (i augmentar) el tipus de consumidors? Alguns pensadors i crítics d’art consideren que ha passat quelcom semblant en el cas de l’art. Ara bé, quin és el preu a pagar perquè l’art i la cultura aconsegueixin més presència i popularitat a la nostra societat?

El mal de la cultura neoliberal

Alberto Santamaría | Akal

Creativitat, emocions, imaginació. Si en un exercici de llengua ens demanen que busquem un mot hiperònim que aixoplugui aquesta tríada de conceptes, podríem optar per “art” o, potser, “cultura”. Ara bé, ja fa temps que la retòrica econòmica i empresarial s’ha apropiat d’aquests conceptes. És a dir, la cultura ha estat absorbida per la lògica del capitalisme neoliberal. D’aquesta integració n’ha sorgit un ésser frankensteinià, el “capitalisme afectiu”. Per entendre el sorgiment i l’imperi de l’activisme cultural neoliberal, Alberto Santamaría ha escrit l’assaig “En los límites de lo posible: Política, cultura y capitalismo afectivo”.

L’educació en la intersecció de la tecnologia, l’art i la creativitat (II)

Preparats (responsablement) per a la revolució 4.0

Actualment, “en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació”, dèiem en la primera part d’aquest post, entenent els avenços tecnològics com els llenguatges, les eines i les possibilitats expressives que utilitzem en el dia a dia per a comunicar-nos. Posem nom a aquesta etapa: estem immersos en la “revolució industrial 4.0,[1] un nou paradigma social basat en la reorganització dels mitjans de producció en què es difuminen les esferes física, digital i biològica, hereu de les cadenes de muntatge dels segles XIX i XX. Quins són els referents conceptuals, però, d’aquesta evolució? Els paradigmes no se succeeixen sense més a la deriva dels canvis en curs; hem de saber quin és el pes de les polítiques que ens fan avançar en un o altre sentit per decidir com volem expandir el nostre potencial (educatiu, artístic, científic...) individual i col·lectiu.

La rue del Percebe de la cultura y la niebla de la cultura digital

Mery Cuesta | Consonni

Les revolucions tecnològiques han estat, al llarg de la civilització, l’eix de les variacions successives de paradigma de pensament. Avui dia, la incorporació de les tecnologies digitals a les nostres vides és el símptoma de l’inici d’una nova etapa que ha alterat, també, els conceptes de status de la cultura. Però, de quina manera? I què en podem esperar?

Los derechos culturales en clave política y perspectiva social

Josep Ramoneda  | Periférica, revista para el análisis de la cultura y el territorio, núm 15 ( 2014)

En aquest article, una transcripció d'una conferència, Josep Ramoneda, periodista i filòsof, parla sobre el propi concepte de cultura. Aquí teniu un extracte:

«El motor de conocimiento es la curiosidad. Y el segundo, que la verdadera cultura es aquella acción que es vivida como experiencia. Que quiero decir con esto, pues hablo de experiencia en el sentido de Montaigne, que decía que la experiencia como lugar en que el sujeto y el objeto se encuentran y ocurre algo. Este lugar en el que, para utilizar la famosa expresión de Montaigne cuando decía que «escribir es el ejercicio permanente de pintarse a sí mismo», es una idea muy fuerte, muy potente. A mi entender, la verdadera cultura es aquella que lleva una carga de experiencia radical y, por tanto, es un lugar de subjetivización fuerte, de creación de sí mismo, de pintarse a sí mismo.

Voces híbridas : reflexiones en torno a la obra de García Canclini

Eduardo Nivón Bolán (coord.) | Universidad Autónoma Metropolitana Unidad Iztapalapa

Llibre homenatge a l’escriptor, antropòleg, professor i crític cultural Néstor García Canclini amb motiu del seu 70è aniversari. S’hi aborden, des de diverses perspectives, les aportacions i qüestions tractades per Canclini al llarg de la seva trajectòria intel·lectual com són els conflictes interculturals, la comunicació en un món globalitzat, la joventut, l’economia creativa, les polítiques culturals, les relacions entre intel·lectuals i funcionaris, els mètodes d’investigació en ciències socials o l’art contemporani, entre d’altres. Així mateix, el llibre situa l’obra de Canclini en la perspectiva actual de les ciències socials.

Après la culture légitime. Objets, publics, autorités

Jean-Louis Fabiani ׀ L’Harmattan

Fabiani es pregunta si avui en dia és possible parlar de d’una cultura legítima. Per respondre aquesta pregunta, l’autor analitza algunes de les principals teories sobre el paradigma de la legitimitat cultural que han marcat les darreres dècades (d’autors com Howard Becker, Pierre Bourdieu, Michel de Certeau o Richard Peterson) i demostra amb diferents casos pràctics (la música de jazz a França, les relacions de la illa de Còrcega  amb l’Estat francès, la lectura a les presons, el festival de Cannes, etc.) que aquestes teories són inoperants en uns moments en què la realitat social i cultural és cada vegada més complexa.

Publicat el volum 41, núm. 6 de la revista Poetics

Poetics, vol. 41, issue 6, December 2013          

Número monogràfic que analitza la metodologia de models tòpics en l’àmbit de la cultura. Els articles que l’integren estudien la teoria i els orígens d’aquest mètode i expliquen com s’està aplicant en la investigació social i cultural. Així mateix, s’hi revisen algunes de les critiques i debats que aquest mètode genera.

La Cultura en el mundo de la modernidad líquida. Zygmunt Bauman

El reconegut sociòleg polonès Zygmunt Bauman analitza en el seu últim llibre l’evolució del concepte de cultura i reflexiona sobre el present i el futur d’aquest terme en la societat actual marcada per la globalització, les migracions i la interacció entre poblacions. Afirma que si bé en un principi la cultura era un agent de canvi i tenia la missió d’educar a les masses i refinar les seves costums, ara, en aquests temps de modernitat líquida, la cultura ja no busca il·lustrar i il·luminar al poble, sinó seduir-lo. Fa un repàs per les contribucions d’alguns dels pensadors destacats del segle passat. Pel que fa al present, reclama un diàleg constructiu i enriquidor entre les diverses comunitats i cultures per assolir una humanitat comuna més igualitària, així mateix, aposta perquè l’estat cultural i les seves elits facilitin la trobada entre l’artista i els públics.