teoria de la cultura

Recórrer la història per entendre la contemporaneïtat

Juan Albarrán | Producciones de Arte y Pensamiento

Seguint una lògica historiogràfica, el llibre «Disputas sobre lo contemporáneo» de Juan Albarrán reuneix diverses opinions, discursos, creacions i idees que permeten entendre d’on sorgeix el que entenem per contemporaneïtat actualment. Tot i seguir uns moments històrics concrets posicionats en una linealitat temporal per tal d’acotar l’art espanyol entre l’antifranquisme i la postmodernitat, alerta que en cap cas aquests moments pretenen marcar un inici i un final del relat, sino obrir noves mirades que permetin tensionar discursos i contraposar-los.

Doble o descafeïnat?

Alberto Santamaría | Siglo XXI

Poques vegades veurem una persona aficionada al cafè demanant-ne un de descafeïnat. Però malgrat la seva recent història (100 anys no són res si es comparen amb els més de set segles de l’ús del gra de cafè) s’ha fet un lloc dins del consum total, assolint el 10%. És aquesta una manera de diversificar (i augmentar) el tipus de consumidors? Alguns pensadors i crítics d’art consideren que ha passat quelcom semblant en el cas de l’art. Ara bé, quin és el preu a pagar perquè l’art i la cultura aconsegueixin més presència i popularitat a la nostra societat?

El mal de la cultura neoliberal

Alberto Santamaría | Akal

Creativitat, emocions, imaginació. Si en un exercici de llengua ens demanen que busquem un mot hiperònim que aixoplugui aquesta tríada de conceptes, podríem optar per “art” o, potser, “cultura”. Ara bé, ja fa temps que la retòrica econòmica i empresarial s’ha apropiat d’aquests conceptes. És a dir, la cultura ha estat absorbida per la lògica del capitalisme neoliberal. D’aquesta integració n’ha sorgit un ésser frankensteinià, el “capitalisme afectiu”. Per entendre el sorgiment i l’imperi de l’activisme cultural neoliberal, Alberto Santamaría ha escrit l’assaig “En los límites de lo posible: Política, cultura y capitalismo afectivo”.

L’educació en la intersecció de la tecnologia, l’art i la creativitat (II)

Preparats (responsablement) per a la revolució 4.0

Actualment, “en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació”, dèiem en la primera part d’aquest post, entenent els avenços tecnològics com els llenguatges, les eines i les possibilitats expressives que utilitzem en el dia a dia per a comunicar-nos. Posem nom a aquesta etapa: estem immersos en la “revolució industrial 4.0,[1] un nou paradigma social basat en la reorganització dels mitjans de producció en què es difuminen les esferes física, digital i biològica, hereu de les cadenes de muntatge dels segles XIX i XX. Quins són els referents conceptuals, però, d’aquesta evolució? Els paradigmes no se succeeixen sense més a la deriva dels canvis en curs; hem de saber quin és el pes de les polítiques que ens fan avançar en un o altre sentit per decidir com volem expandir el nostre potencial (educatiu, artístic, científic...) individual i col·lectiu.

El calidoscopi de la cultura popular

John Storey | Octaedro

A l’entrada del divendres 13 de juliol vam parlar de turisme cultural. Acostar-se a aquest concepte és tot un repte perquè no té una definició clara. Si “turisme” i “cultura”, per si sols, són conceptes que se’ns escapen de les mans quan els volem acotar, “turisme cultural” és una categoria encara més problemàtica. Passa el mateix amb “cultura popular”. De què parlem realment quan fem servir aquestes paraules? Què entenem per “cultura” i per “popular”? Quina diferència presenta amb la cultura de masses, la cultura folklòrica o la baixa cultura? Per intentar respondre aquestes preguntes, John Storey va escriure a finals dels anys noranta “Teoría cultural y cultura popular”.

El valor de la cultura com a eina de transformació i control social

Tony Bennett | Routledge

D’on provenen les certeses que tenim, avui dia, sobre la cultura, i quina relació tenen amb les formes de govern modernes i contemporànies? En el context present, en què la cultura experimenta processos d’instrumentalització creixent, les noves aproximacions a les teories socials i antropològiques que exploren l’arquitectura de les polítiques culturals poden contribuir, sens dubte, a repensar la noció de cultura per a comprendre-la com a agent de transformació al nostre servei.

La rue del Percebe de la cultura y la niebla de la cultura digital

Mery Cuesta | Consonni

Les revolucions tecnològiques han estat, al llarg de la civilització, l’eix de les variacions successives de paradigma de pensament. Avui dia, la incorporació de les tecnologies digitals a les nostres vides és el símptoma de l’inici d’una nova etapa que ha alterat, també, els conceptes de status de la cultura. Però, de quina manera? I què en podem esperar?

Los derechos culturales en clave política y perspectiva social

Josep Ramoneda  | Periférica, revista para el análisis de la cultura y el territorio, núm 15 ( 2014)

En aquest article, una transcripció d'una conferència, Josep Ramoneda, periodista i filòsof, parla sobre el propi concepte de cultura. Aquí teniu un extracte:

«El motor de conocimiento es la curiosidad. Y el segundo, que la verdadera cultura es aquella acción que es vivida como experiencia. Que quiero decir con esto, pues hablo de experiencia en el sentido de Montaigne, que decía que la experiencia como lugar en que el sujeto y el objeto se encuentran y ocurre algo. Este lugar en el que, para utilizar la famosa expresión de Montaigne cuando decía que «escribir es el ejercicio permanente de pintarse a sí mismo», es una idea muy fuerte, muy potente. A mi entender, la verdadera cultura es aquella que lleva una carga de experiencia radical y, por tanto, es un lugar de subjetivización fuerte, de creación de sí mismo, de pintarse a sí mismo.

Voces híbridas : reflexiones en torno a la obra de García Canclini

Eduardo Nivón Bolán (coord.) | Universidad Autónoma Metropolitana Unidad Iztapalapa

Llibre homenatge a l’escriptor, antropòleg, professor i crític cultural Néstor García Canclini amb motiu del seu 70è aniversari. S’hi aborden, des de diverses perspectives, les aportacions i qüestions tractades per Canclini al llarg de la seva trajectòria intel·lectual com són els conflictes interculturals, la comunicació en un món globalitzat, la joventut, l’economia creativa, les polítiques culturals, les relacions entre intel·lectuals i funcionaris, els mètodes d’investigació en ciències socials o l’art contemporani, entre d’altres. Així mateix, el llibre situa l’obra de Canclini en la perspectiva actual de les ciències socials.

Après la culture légitime. Objets, publics, autorités

Jean-Louis Fabiani ׀ L’Harmattan

Fabiani es pregunta si avui en dia és possible parlar de d’una cultura legítima. Per respondre aquesta pregunta, l’autor analitza algunes de les principals teories sobre el paradigma de la legitimitat cultural que han marcat les darreres dècades (d’autors com Howard Becker, Pierre Bourdieu, Michel de Certeau o Richard Peterson) i demostra amb diferents casos pràctics (la música de jazz a França, les relacions de la illa de Còrcega  amb l’Estat francès, la lectura a les presons, el festival de Cannes, etc.) que aquestes teories són inoperants en uns moments en què la realitat social i cultural és cada vegada més complexa.