teoria de la cultura

 A*DESK  |   A*MAGAZINE #105 setembre de 2013

«A l’A*DESK tenim pocs principis. I aquests pocs principis en els que creiem són molt bàsics. Creiem en la capacitat transformadora i crítica dels individus. Creiem en una cultura lliure que traspassa fronteres. I ens agrada recordar aquell lema dadaista que proposava cagar-se en colors en les banderes de tots els consolats. Més enllà dels principis, no ens agrada pecar d’un excés d’ingenuïtat. Tampoc creiem que els processos culturals estiguin al marge de les realitats socials i polítiques. Dit d’una altra manera, si la pràctica artística i cultural té algun sentit, és aconseguint treure-la del seu capficament. Un capficament que en moltes ocasions és auto-protector, que malgrat els discursos benintencionats social i políticament busca un refugi en el qual trobar bon resguard. I és un capficament que amaga complicitat amb les dinàmiques del mercat en el tardo-capitalisme i amb les polítiques que regeixen l’actual neo-conservadurisme. Per això de vegades ens dóna per voler pensar des de la cultura i l’art alguns processos polítics i socials concrets, actuals, que afecten les nostres vides de manera explícita o que podem sentir en mitjans de comunicació i davant els quals la cultura sembla emmudida.» (Editorial)

El pensador Gabriel Zaid fa en aquesta obra una radiografia de la situació cultural a Mèxic. Presenta un panorama desolador, marcat per les carències i pel malbaratament d’unes institucions culturals i educatives sobre dimensionades que no han contribuït a elevar el nivell cultural del país. Però tot i el seu to crític, l’autor no es mostra derrotista i aposta per portar a terme accions petites, modestes i quotidianes que fomentin la llibertat d’esperit, la creativitat, la lectura i que puguin ser el detonant per assolir reptes més importants i elevats. Ofereix nombrosos suggeriments per aplicar el sentit comú i posar ordre a la situació sense necessitat  d’emprar molts recursos. Pensa que és imprescindible retornar a la gent del carrer la capacitat d’iniciativa amb només una intervenció oficial mínima, oportuna i sensata.

Marina Garcés | menoslobos

Cuando la cultura se ha convertido en el principal instrumento del capitalismo avanzado, ¿tiene sentido plantear de nuevo la necesidad de una política cultural? En estas líneas argumento que sí: más allá de la gestión cultural, pública o privada, que administra bienes y productos considerados culturales, es necesario plantear una verdadera relación entre política y cultura. Esto significa, a mi entender, hacer posible la expresión autónoma a través de la cual una sociedad puede pensarse a sí misma. La cultura no es un producto a vender ni un patrimonio a defender. Es una actividad viva, plural y conflictiva con la que hombres y mujeres damos sentido al mundo que compartimos y nos implicamos en él. Por eso una política cultural hoy sólo puede apuntar hacia la necesidad de “desapropiar la cultura” para hacer posible otra experiencia del nosotros. Éste es hoy el desafío. Atreverse a asumirlo pasará, necesariamente, por ir más allá de tres lugares comunes que codifican el ámbito de lo cultural: 1) más allá de la tiranía de la visibilidad, 2) más allá de la trampa de la actividad y 3) más allá de la idea misma de cultura.

La cultura permet la mobilitat social o fomenta la divisió de classes? John Holden a «Culture and class» es planteja el paper que té la cultura alhora de perpetuar les desigualtats socials i per tant, la funció emancipadora d’aquesta.

En aquest assaig, molt recomanable, Holden ens presenta un estudi dels conceptes de cultura i de classe, i les relacions entre sí, al Regne Unit. Fa una prospecció de la societat contemporània que en el cas anglès considera que està definida per un sistema polític, social i cultural exclusiu, definit per una distinció entre classes. En positiu destaca que el país és un centre amb un fort dinamisme en l’àmbit de la creació cultural. L’estudi ens insta a anar més enllà de la descripció d’aquesta paradoxa, i buscar fórmules que permetin l’accés igualitari a aquests espais de creació cultural per part de tothom.

John Holden a partir de la idea de cultura com a capital, però també com a capacitat, considera que és important que quan parlem d’accés a la cultural es plantegi l’accés a l’acció, la producció i la participació cultural.

Munira Mirza, doctora en sociologia de la Universitat de Kent (UK), assessora de cultura a l’alcaldia de Londres i autora del llibre «Culture vultures : is UK arts policy damaging the arts?»(2006), presenta aquesta obra fonamental per entendre quins són els valors i les idees globals que emmarquen les polítiques culturals contemporànies i quines contradiccions internes hi detecta.

En «The Politics of culture : the case for universalism», l’autora descriu l’evolució històrica del concepte de cultura i argumenta que a partir dels anys setanta es produeix un canvi en la consciència social que provoca que la cultura esdevingui objecte de l’acció política,

Els professors d’economia Michael Huttera la Universität Witten-Herdecke (Witten, Alemanya) i David Throsby a la Macquarie University (Sydney, Austràlia) editen aquest recull de setze articles d’investigadors de diferents disciplines sobre el valor de la cultura i les arts. Des d’economistes a historiadors de l’art, passant per la filosofia de l’estètica o l’antropologia, el llibre que es presenta és una bona mostra de les diferents teories del valor entorn a les manifestacions artístiques i culturals, que es produeixen de la tensió existent entre les teories del valor d’arrel econòmica i les teories del valor d’arrel humanística associades a l’art i la cultura.

L’últim número 41 de la revista 'l’Observatoire' presenta el monogràfic 'Art, culture et philosophie: matière à penser' sobre el paper de l’art i la cultura davant el canvis que està experimentant la societat actual coordinat per Lisa Pignot i Jean-Pierre Saez. Des de diferents enfocaments, dotze reconeguts filòsofs i filòsofes, responen a qüestions concretes sobre el tema.

L’influent pensador francès Edgar Morin obre el número amb la primera qüestió: “La mondialisation est-elle une menace pour la culture?” on analitza la complexitat i les contradiccions de la globalització i es pregunta si aquesta pot ser una amenaça per a la cultura. De la segona qüestió: “Peut-on ne pas être cultivé?” se n’encarrega el professor Eric Corijn, director del Centre de Recherches Urbaines Cosmopolis, que es pregunta si una persona cultivada és aquella que s’integra millor en una cultura ja donada o bé aquella capaç de traspassar els límits establerts per les comunitats, les nacions o les tradicions; també explica les transformacions en la participació i el consum cultural. Destaquem també la tercera qüestió, abordada per Pierre Péju en format entrevista: “Tout le monde peut-il devenir artiste?” on aquest professor de filosofia i autor, entre d’altres llibres, de 'L’enfance obscure' (Gallimard, 2011), tracta de la relació entre art i infància i de les fronteres i diferències entre artistes i amateurs.

Cómo mirar el museo”, de Jorge Luis Marzo. Fuente: Cultura/s, La Vanguardia (23-01-2013)

A mediados del siglo XIX, los principales museos europeos y americanos crearon normativas específicas de comportamiento para el público que visitara sus salas de exposición.

En 1918, el Museo de Guadalajara (México) imprimía en porcelana -aún presente en la entrada del museo- el perfecto resumen de todas ellas: “No se permite la entrada a menores de edad si no vienen acompañados de personas mayores”. “Se prohíbe entrar con bastones, cámaras fotográficas o perros”. “Se prohíbe tocar los objetos”. “No se permite fumar en las Galerías y se suplica quitarse el sombrero”. En la Catedral de Guadalajara, dos calles más arriba, figura otro letrero similar en el pórtico de acceso: “Vístase decorosamente. Favor de quitarse el sombrero. Prohibida la entrada a los animales. Evite hablar. Enseñe a los niños a comportarse. Aprenda cuando sentarse, arrodillarse y pararse”. Los podríamos intercambiar y nadie notaría la diferencia.