#interaccio15_E3

Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura

Gestió comunitària de la cultura. Conclusions Eix 3

Síntesi de les taules:

  • Pros i contres de la gestió comunitària (Oriol Barba, Anna Subirats, Pep Montes)
  • Els ciutadans i la gestió de la cultura, diàlegs: Jordi Sans, Pepe Serra, Santiago Eraso.
  • Institucions i gestió comunitària: un oxímoron o una relació possible (Tres mirades). Josep Berga, Montse Balaguer, Ricardo Duque.

La gestió comunitària ve de lluny, participa d’una tradició històrica, són dècades o fins i tot alguna centúria que contempla la creació d’ateneus, els orfeons de la república, les lluïtes veïnals, els moviments socials, l’animació socio-cultural o els Ajuntaments en l’època de la transició. Les pràctiques subratllen els seus elements en comú, els contextos històrics en remarquen les diferències.

Institucions i gestió comunitària: un oxímoron o una relació possible

És evident que enguany aquest tema és més vigent que mai: des del 2011, la política d’aquest país s’ha vist transformada per les mobilitzacions ciutadanes, ja siguin les places, els carrers, els moviments socials o les noves formacions polítiques. En el replantejament de la gestió pública en general, la gestió de la cultura no ha quedat pas fora del debat, ans el contrari: ha estat i és un tema de discussió. Es plantegen models de gestió comunitària, es qüestionen pilars axiomàtics com els drets d’autor i es proposen altres relacions, actors i maneres de fer

See video
See video

Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura

És evident que enguany aquest tema és més vigent que mai: des del 2011, la política d’aquest país s’ha vist transformada per les mobilitzacions ciutadanes, ja siguin les places, els carrers, els moviments socials o les noves formacions polítiques. En el replantejament de la gestió pública en general, la gestió de la cultura no ha quedat pas fora del debat, ans el contrari: ha estat i és un tema de discussió. Es plantegen models de gestió comunitària, es qüestionen pilars axiomàtics com els drets d’autor i es proposen altres relacions, actors i maneres de fer

See video
See video

Cultura: parlem.. i què més?

Pep Montes |  Pep Montes. Cultura, joventut, comunicació, comunitat

Ens costaria trobar algun àmbit d’activitat que generi més opinió i debat que el de la cultura. Hi ha ara mateix un cert consens públic en el fet que el món de la cultura viu un moment de crisi, tant si ho entenem des del punt de vista de les dificultats econòmiques com si ens ho plantegem des de l’òptica del canvi de model(s) a què ens veiem abocats per infinitat de condicionants que avui sotgen el sector. I ben segur que algú dels que em llegiu estarà qüestionant ara mateix que em refereixi al…. món?… de la cultura com a sector. I només aquesta discussió (que estic encantat d’entomar quan es planteja) ja obriria infinitat d’aportacions contraposades, complementàries o aferrissadament antagòniques. Seria un bon exemple per certificar que els que fem o volem fer de la cultura un espai preferent de dedicació parlem, parlem i parlem.

Reptes i riscos de la gestió comunitària

Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3]. Tot i no considerar-se nous quant a formes i pràctiques, s’han analitzat com a models emergents en el context actual de crisis econòmica i democràtica. Les esmentades experiències funcionen com a laboratoris que generen el que podríem definir com a marcs alternatius de democràcia urbana on la ciutadania participa directament en la producció d’espais, recursos i polítiques. 

Gestió comunitària. Qüestions prèvies

Un seguit de circumstàncies d’origen divers han fet que en els darrers mesos bufin vents favorables a l’impuls de polítiques culturals que posen l’accent en la gestió comunitària i la perspectiva social dels seus continguts. La puixança de forces polítiques que fan bandera d’aquest model, el seu accés al govern de diversos municipis (Barcelona i Badalona al capdavant) i el seu pes creixent en els espais de debat a nivell nacional obren perspectives gairebé inèdites en aquest àmbit. Cal tenir en compte, a més, que aquestes forces basen bona part del seu predicament social en moviments o col·lectius de base que en molts casos han dut a terme (o ho han intentat) experiències d’aquestes característiques, de manera que tenen a l’abast referents incipients, però ben reals.

Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura

Intel·ligència col·lectiva, aquest és un lema que em va impactar per la profunditat del seu contingut i les variables que s’hi poden aplicar. Es tracta de l’eslògan de La Colaboradora, un entorn físic P2P que combina la filosofia de les xarxes d’intercanvi, entre iguals, amb el contacte humà. Una comunitat col·laborativa que treballa en els seus projectes empresarials, socials o creatius i com a únic requisit de pagament s’estableix l’intercanvi d’idees, serveis i coneixement.

Un intent d'apuntar “Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura” en menys de 8.000 caràcters

Una resposta simple passaria per:

pros:

  1. La ciutadania pren la iniciativa
  2. S'eliminen filtres i intermediaris
  3. La cultura es democratitza

contres:

  1. En el nostre context social actual, ni es té la consciència, ni la preparació per a assumir un canvi d'aquesta magnitud; i caldria veure si es té la voluntat.

Però com que les coses mai són tan simples...

Més enllà de l’accés? Equitat cultural, gestió comunitària i polítiques públiques

El context de marcades transformacions socials i econòmiques es tradueix en profundes desigualtats entre persones, entre comunitats i entre territoris. Tot i que no s’acostuma a reconèixer, aquestes desigualtats tenen també una dimensió cultural. “Ens han parlat sempre d’equitat social i d’identitat cultural, però per nosaltres la clau és la inversa: equitat cultural i identitat social.” Aquestes són paraules de Noemí Rocabert, directora de l’Escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona. Una escola on la gestió de les desigualtats té una dimensió cultural: equitat cultural significa per a l’equip d’aquesta escola que els nens i les nenes tinguin eines per comprendre el context que els ha tocat viure. A Ciutat Meridiana es fa evident que la ciutat no arriba al barri, i que les polítiques d’accés a la cultura -en la seva versió tradicional d’accés a l’oferta cultural- són insuficients per fer front a les desigualtats. El model tradicional de polítiques d’accés a la cultura -en tant que productes i serveis- es manifesta caduc.

La cultura común no es la cultura de todos

Vivimos tiempos trepidantes. Tiempos en los que lo que eran consignas, exigencias e intuiciones, pueden transformarse en medidas políticas e instituciones. Momentos en los que el deseo puede rápidamente convertirse en norma. Los nuevos partidos hablan de pasar de una cultura entendida como un derecho o un recurso a la cultura entendida como un bien común. Importante reto. Las políticas culturales que se han implementado en el Estado español desde la llegada de la democracia, pese a estar salpicadas por visiones economicistas de la cultura, siempre han situado al Estado y sus administraciones como tutores y administradores de la cultura. Implementar políticas que promuevan la cultura como bien común, si bien suena estimulante, parece de difícil realización teniendo en cuenta la falta de precedentes claros. Igualmente, aunque pueda no parecerlo, las nociones de lo público y lo común, en ocasiones entran en conflicto. A continuación voy a lanzar algunas ideas sobre cómo podrían pensarse estas políticas y las contradicciones que conllevan.