cultura i territori

  
Llegit des d’avui, el debat continua obert. La cultura local segueix sent el lloc on la cultura pren forma, però no sempre és el lloc on es decideix cap a on va. La qüestió és si aquesta distància es pot reduir o si forma part estructural del sistema cultural que hem construït. (n. de l'e., 2026)
  

La cultura local és sovint presentada com el nivell més proper, més democràtic i més viu del sistema cultural. El debat real no és aquest. La qüestió és fins a quin punt aquesta proximitat es tradueix en capacitat real de decisió i en una política cultural amb direcció pròpia.

  
Llegit avui, el Cultural Cities Enquiry (2019) resulta especialment interessant perquè anticipa un debat que s’ha anat consolidant durant els darrers anys: la cultura no és només un sector econòmic ni una política específica, sinó una infraestructura urbana capaç d’incidir en el desenvolupament, la cohesió social i l’atractiu dels territoris. (n. de l'e., 2026) 

  
Aquest article és molt més interessant avui que quan es va publicar. Llegit el 2026, gairebé sembla un text premonitori sobre una qüestió que ara és central: quan la cultura s’utilitza per singularitzar un territori, què s’està reforçant realment: vida local o economia de l’atracció? (n. de l'e., 2026)
  
  
Una reflexió que reivindica el turisme cultural com a experiència relacional i no només com a consum d’atractius, posant el focus en la connexió amb les comunitats i els llocs.
  

  
L’informe How to design cultural development strategies to boost local and regional competitiveness and comparative advantage parteix d’una idea que ha anat guanyant pes en les polítiques europees: la cultura no és només un sector, és una base sobre la qual es construeix l’avantatge territorial. La qüestió no és tant si la cultura genera impacte, sinó com s’organitza políticament perquè aquest impacte sigui estructural i no només conjuntural.
  

  
Una entrada que convida a entendre el turisme no només com a flux econòmic sinó com a practiques culturals que transformen les ciutats, els espais i les relacions socials.
  
Diu la dita que hostes vingueren i de casa ens tragueren. Potser no és la millor frase per parlar de turisme per les ressonàncies xenòfobes que té. Però també és cert que és capaç d’il·lustrar i sintetitzar el malestar dels barcelonins respecte el fenomen turístic.

  
Un cop revisat el text de Jordi Borja manté una vigència notable perquè qüestiona una de les simplificacions més esteses al voltant de les ciutats creatives: la idea que la creativitat es pot planificar, programar o produir únicament a través d’infraestructures, equipaments o estratègies de màrqueting urbà. (n. de l'e., 2026)
  

  
Una reflexió que qüestiona narratives dominants del turisme cultural i proposa entendre’l com a pràctica complexa que no sempre aporta el que promet.
  

Què ens motiva a viatjar? Què busquem quan fem les maletes i creuem fronteres? A principis del segle XV, l’explorador xinès Zheng He va capitanejar set expedicions navals per establir intercanvis comercials, culturals i diplomàtics.

Els museus ja no són només contenidors de col·leccions. Aquest article de Kyra Romero proposa entendre algunes antigues fàbriques reconvertides en equipaments culturals com a peces estratègiques d’una xarxa territorial més àmplia. A partir dels casos del mNACTEC i del MUHBA, l’autora defensa que el patrimoni industrial pot actuar com una infraestructura cultural capaç de connectar ciutat, memòria i desenvolupament territorial.

  
Barcelona és una de les ciutats més descrites, analitzades i debatudes del país. També és una de les que genera més adhesions i més recels. Capital cultural, destinació turística global, escenari de transformacions urbanes accelerades i espai de conflictes socials, la ciutat acumula relats sovint contradictoris. Potser per això continua sent un objecte privilegiat per a l'observació antropològica.