cultura digital i tecnologia

Franco 'Bifo' Berardi | Caja Negra
 
Quantes vegades ens hem imaginat el futur? O, més ben dit... quantes vegades l’hem vist? Ja a finals del segle XIX els lectors de Jules Verne es van apropar de la mà de les seves novel·les a hipotètics futurs que en alguns àmbits no s’allunyàven gaire del que realment ha acabat succeint. Més tard va ser George Orwell qui ens va transportar a un futur distòpic on tot era sabut i vigilat pel Gran Germà. De les novel·les a les pel·lícules, i de les pel·lícules, a les sèries de televisió, on les actuals i premiades Black Mirror o The Handmaid’s Tale són tendència entre joves i grans.
 

  
Culture is Digital
Department for Digital, Culture, Media & Sport, 2018
  

La relació entre cultura i tecnologia ja no es pot reduir a digitalitzar continguts o incorporar noves eines. Aquesta és la idea que articula Culture is Digital, l’informe del Department for Digital, Culture, Media & Sport del Regne Unit, elaborat a partir del Digital Culture Project i d’una consulta amb més de 150 organitzacions culturals, empreses tecnològiques i altres agents.

  
L’article proposa una lectura sociològica de la relació entre creativitat i digitalització en el camp cultural, allunyada tant de l’optimisme tecnològic com del rebuig frontal. Parteix d’una constatació de fons: la transició al paradigma digital no és només un canvi tècnic, sinó un procés que reconfigura les condicions materials, institucionals i simbòliques de la cultura, afectant la seva autonomia i els seus mecanismes de producció i valoració.
  

  
La multiplicació de continguts digitals ha ampliat enormement l’accés a la cultura i al coneixement, alhora que ha fet més difícil determinar quines informacions són fiables, rellevants i rigoroses. El projecte ComRigor, impulsat per la Fundación General CSIC, aborda aquest problema des d’una perspectiva especialment útil: la qualitat digital no pot reduir-se a verificar si una informació és certa, perquè depèn també de com ha estat produïda, presentada i rebuda.
  

Si treballeu en un museu o en altres equipaments culturals, de ben segur que d’històries fascinants no us en falten, ja sigui per la col·lecció, l’equip o fins i tot el propi edifici. La tecnologia amb la que comptem actualment ens permet compartir aquestes històries arreu del món en un sol clic. Però per fàcil que sembli gràcies a comptar amb les eines, planificar i produir uns continguts que resultin coherents i amb uns objectius clars és un dels veritables reptes de la comunicació dels museus i de qualsevol institució cultural.

  
La cultura digital no només transforma la producció i la difusió cultural. Desplaça una idea central del sistema cultural modern: l’autoria. El problema no és la seva desaparició, sinó la seva reconfiguració en un entorn on crear, copiar i redistribuir formen part del mateix gest.

  
El llibre de Jorge Luis Marzo traça una història del fake que connecta art, representació i postveritat. La qüestió no és només distingir veritat i mentida, sinó entendre com es construeixen.

  
La irrupció del llenguatge audiovisual i digital transforma la relació amb les arts visuals i converteix l’espectador en participant actiu.
  

  
Hi ha tecnologies que arriben com una eina i d’altres que acaben convertint-se en un marc cultural. La intel·ligència artificial sembla avançar en aquesta segona direcció. El volum Human Decisions. Thoughts on AI, impulsat per la Unesco i la xarxa universitària Netexplo, no presenta la IA només com una innovació tecnològica, sinó com una transformació profunda de la relació entre humans, coneixement i presa de decisions.

  
 Podríem estar d'acord o no amb aquesta sentència. Però el fet és que sense jugar, potser si que la vida es fa un joc més difícil.