educació i cultura

Les polítiques relacionades amb l'esport i la cultura comparteixen trets comuns. Històricament, s’han avaluat pràctiques en ambdues àrees en relació amb els beneficis potencials per a les persones i la societat en general, com la salut i el foment d’un entorn democràtic
 

La infància i l’adolescència, dues etapes de la vida que determinen en gran mesura les nostres maneres de ser, els nostres principis, els nostres interessos i potser fins i tot la nostra professió. Sovint trobem a faltar ser petits i tenir menys obligacions i preocupacions, però el cert és que aquestes són dues de les etapes de la vida més vulnerables, en què depenem més dels que ens envolten i l’entorn en què vivim ens influencia sense que ens n’adonem.

  
El text de Joan Subirats no proposa una política cultural en el sentit clàssic del terme. Proposa una manera de mirar-la. I aquest desplaçament és rellevant perquè situa el debat allà on sovint queda desdibuixat: en la relació entre cultura, educació i ciutat com a espai concret de vida, conflicte i transformació.
  

  
Un informe del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts mostra l’extensió de l’educació artística fora del sistema reglat. El repte no és tant activar-la com reconèixer-la i articular-la.
  

  
La irrupció del llenguatge audiovisual i digital transforma la relació amb les arts visuals i converteix l’espectador en participant actiu.
  

  
Els programes educatius en cultura sovint es legitimen per la seva capacitat de “crear públics”. Aquest informe permet fer una lectura més concreta i menys declarativa: què vol dir, en termes reals, construir aquesta relació? Quina escala té, quina continuïtat i amb quines condicions d’accés? Anem al teatre ofereix una fotografia precisa d’una política sostinguda en el temps que articula educació, territori i arts en viu.
  

  
Explicar bé la ciència també vol dir saber-la posar en escena
  

La major part del que sabem sobre ciència l’hem après, probablement, a l’escola, a través dels llibres, les explicacions del professorat o altres formats més convencionals de transmissió del coneixement.

Un cop feta la lectura d'aquest text és interessant perquè desplaça el debat sobre l’educació artística des de les activitats puntuals cap a la construcció d’aliances estables entre escoles, artistes i equipaments culturals. Més que defensar la presència de les arts a l’escola, planteja una transformació profunda de les maneres d’aprendre, ensenyar i relacionar-se amb el coneixement.

  
Una entrada que desxifra les pràctiques, criteris i processos del comissariat d’exposicions més enllà del tòpic.
  

L’escriptora escriu llibres i articles. La pintora pinta quadres i murals. La músic compon i interpreta. I la comissària munta exposicions. En els tres primers casos tenim més o menys clar en què consisteix el procés. Però què és el comissariat? Què implica exposar alguna cosa en un espai? Quins processos i metodologies fa servir el comissari?

  
L’article Transformant el paper de l’educació a les institucions culturals a través dels projectes d’integració de l’art en educació (Arts Integration) proposa una revisió de fons de la relació entre cultura i educació, històricament marcada per la distància i la desconnexió. El text parteix d’un diagnòstic clar: les polítiques culturals a Catalunya han tendit a situar l’educació en un lloc secundari, subordinada a la difusió i sovint desvinculada dels processos de creació i pensament cultural.
  

  
  
Carme Solé Vendrell: el projecte <<WHY>>

amb Carme Solé Vendrell