Destacats

Cultures de qualsevol: qui té dret a produir cultura?


  
La crisi econòmica iniciada el 2008 no només va sacsejar les finances públiques i les condicions de vida de milions de persones. També va posar en qüestió una determinada manera d'entendre la cultura. El llibre Cultures of Anyone de Luis Moreno-Caballud explora l'aparició de pràctiques culturals que desborden la separació tradicional entre experts i profans, creadors i públics, institucions i ciutadania.

Infraestructura cultural i desigualtat territorial


  
Els equipaments culturals acostumen a aparèixer en el debat com a evidència de desplegament. N’hi ha, estan distribuïts, funcionen. Aquest informe permet fer un pas més: llegir-los com a sistema. No només quants són, sinó com s’organitzen, on es concentren i quines desigualtats territorials dibuixen. La infraestructura cultural no és neutra. Ordena l’accés i condiciona les polítiques.
  

Gestió comunitària. Qüestions prèvies


  
Un seguit de circumstàncies d’origen divers han fet que en els darrers mesos bufin vents favorables a l’impuls de polítiques culturals que posen l’accent en la gestió comunitària i la perspectiva social dels seus continguts. La puixança de forces polítiques que fan bandera d’aquest model, el seu accés al govern de diversos municipis (Barcelona i Badalona al capdavant) i el seu pes creixent en els espais de debat a nivell nacional obren perspectives gairebé inèdites en aquest àmbit. Cal tenir en compte, a més, que aquestes forces basen bona part del seu predicament social en moviments o col·lectius de base que en molts casos han dut a terme (o ho han intentat) experiències d’aquestes característiques, de manera que tenen a l’abast referents incipients, però ben reals.

Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural?


  
Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

Al darrera sempre hi ha un Excel


  
  
Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer…

Breu elogi de la perplexitat {Notes sobre creació i gestió cultural}


  
  
Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

El pensament necessita les paraules. I, tot i això, les paraules no deixen de trair-nos. Aquesta és una bella paradoxa que ens confon i, en el millor dels casos, ens sacseja.

Història de les polítiques culturals municipals a Catalunya (1979-2015)


  
  
  “(…) una de les condicions per aconseguir la felicitat és que l’expressió no es quedi mai enrere de l’experiència. Hem de ser capaços d’expressar tot el que sentim i vivim, perquè tot el que se’ns quedi a l’interior inexpressat (…)  es converteix en obstacle per a la llibertat interior, en una molèstia per a la felicitat, i a la llarga aquesta acumulació d’experiències no dites o mal expressades produeix una explosió de violència cap a fora o una implosió nefasta cap a dins.”

Emili Teixidor, La lectura i la vida

37 anys de municipalisme cultural


  
  
Els anys 80: l’esclat d’una possibilitat?

Abans de l’any 1975 la vida cultural catalana era molt precària. Òbviament  no era inexistent, era simplement excepcional.  A les diverses propostes artístiques i empresarials independents vinculades a l’antifranquisme, calia afegir-li el mercat cultural institucionalment promogut per TVE i alguns programes oficials sorgits de l’aperturisme tardofranquista que aixoplugaven  espectacles de tota mena, no sempre còmplices del vell règim: Teatro Popular Portatil, Festivales de España, o les primeres ajudes ministerials (Ricardo de la Cierva) per endegar centres culturals estables –les anomenades Aules de Cultura--. Tot plegat un minso desenvolupament cultural sobre el qual hauran de treballar els Ajuntaments democràtics nascuts de les primeres eleccions democràtiques del 1978.

Els elefants blancs no són errors: són una manera de fer política cultural


  
Grans equipaments, esdeveniments i projectes icònics han marcat la política cultural de moltes ciutats. Avui, molts d’aquests projectes són difícils de sostenir. La pregunta no és per què van fallar, sinó per què es van impulsar.
  

La recuperació dels teatres municipals: més activitat, noves lògiques


  
L’informe del Circuit de la Xarxa d’Espais Escènics Municipals de 2014 marca un punt d’inflexió després d’uns anys de retrocés. Les dades mostren una recuperació clara de l’activitat, amb més funcions, més públic i més recursos, però també apunten a un reajustament del model que va més enllà del simple creixement quantitatiu.