Destacats

«Això no és una revolució digital, sinó una civilització digital.»

(Irina Bokova, exdirectora de la UNESCO)

A finals del segle XX, la irrupció de les noves tecnologies de la informació va propiciar un profund canvi en la producció i concepció de moltes pràctiques culturals. Els mitjans digitals no només van transformar la manera que tenia la ciutadania d’accedir a continguts culturals sinó també, i fonamentalment, la manera de crear-ne de nous. En les darreres dues dècades, s’ha fet l’esforç per digitalitzar continguts culturals als quals només es podia accedir d’una manera analògica però alhora també s’han impulsat projectes que es poden incloure en el concepte de cultura digital que “serveix per descriure el context ampli de societat digital on s’insereix la cultura, i que inclou els comportaments i els hàbits de socialització de la ciutadania” (Hernandez. M. (2022). Impuls d'una estratègia de cultura digital als municipis. Diputació de Barcelona. Centre d'Estudis i Recursos Culturals). Més endavant, l’eclosió de la pandèmia de la COVID-19 i els seus efectes van contribuir a impulsar processos de digitalització però també van servir per comprovar-ne les limitacions, tan tecnològiques com socials, evidenciant una manca de planificació estratègica en aquest àmbit.  

Amb motiu de l’Espai Claustre ‘Els límits de la ciència i el progrés científic: cap a on ens dirigim?’, impartit de manera presencial el passat 15 de novembre al CERC, hem entrevistat el seu docent, Jordi Pigem, doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona i filòsof de la ciència, autor d’obres com Àngels i robots: La interioritat humana en la societat hipertecnològica (Viena, 2017) i Pandèmia i postveritat: La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta, 2021). Pigem va ser curador també d’una part de l’Opera Omnia de Raimon Panikkar. Aquesta és la conversa que hi hem mantingut.

En els últims mesos el retorn a la normalitat postpandèmica ens ha dut a una bogeria col.lectiva per voler recuperar el temps perdut, les ganes de divertir-se i viure sense pensar massa, sensacions totes vàlides, però que, al meu parer, han omès un dels més bàsics aprenentatges després d’aquesta època de tant patiment: el fet de saber ressituar-se.