Destacats

Un museu de capçalera, el mNACTEC


  
Una mirada al procés d’avaluació estratègica de l’equipament que posa sobre la taula com els museus industrials poden orientar les seves accions a impactes socials, educatius i culturals reals.
  

El CoNCA va presentar ahir la seva avaluació sobre el mNACTEC a Terrassa, com a paradigma del museu capçalera, el qual té atorgat una funció de dinamitzador del seu sistema territorial de museus sobre una temàtica concreta com és la ciència i la tècnica, en el seu cas a més, descentralitzat.

Repensar el valor des de l’art contemporani



Una antologia interdisciplinària que qüestiona els criteris amb què mesurem el valor cultural i proposa noves maneres d’entendre la creació artística com a força de transformació social.
  

La publicació Facing Value. Radical perspectives from the arts, editada per Maaike Lauwaert i Francien van Westrenen i publicada per Valiz, parteix d’una premissa clara: les pràctiques artístiques contemporànies revelen els codis culturals i les preocupacions col·lectives del present.

El misteri del comissariat: què significa de veritat comissariar una exposició?


  
Una entrada que desxifra les pràctiques, criteris i processos del comissariat d’exposicions més enllà del tòpic.
  

L’escriptora escriu llibres i articles. La pintora pinta quadres i murals. La músic compon i interpreta. I la comissària munta exposicions. En els tres primers casos tenim més o menys clar en què consisteix el procés. Però què és el comissariat? Què implica exposar alguna cosa en un espai? Quins processos i metodologies fa servir el comissari?

La mediació cultural com a disputa institucional


  
Rellegit avui, el text anticipa una qüestió que s’ha tornat central en moltes polítiques culturals locals: la mediació sovint ha crescut institucionalment sense modificar realment les estructures de decisió cultural. Molts equipaments han incorporat programes de mediació mentre mantenien intactes les jerarquies de programació, els criteris de legitimació artística o els mecanismes de relació amb el territori. La mediació es converteix així en una capa complementària que acompanya els projectes, però que rarament condiciona les prioritats institucionals. 

La pregunta final que formulava l’article continua tenint força política: hi pot haver cultura sense mediació? Potser avui caldria reformular-la lleugerament. No tant si existeix cultura sense mediació, sinó quina mena de mediació reforça les estructures existents i quina és capaç d’alterar-les. (n. de l'e., 2026)
  
  

Ballar, una necessitat humana


  
Totes ballem. Cada cultura balla i tant a la seva manera que balla! Precisament aquest fet demostra que moure el nostre cos al ritme de la música és omnipresent arreu i ho ha sigut durant tota la història de la humanitat.

Aleshores, per què aquest acte aparentment frívol és tan fonamental per l’ésser humà?

Dóna’m la mà: art i educació


  
Una reflexió que parteix de l’experiència europea per posar l’èmfasi en el rol transformador de l’educació artística en la construcció d’una societat més inclusiva.
  

Si acceptem que la cultura és essencial per a la construcció d’una societat millor la participació cultural ha de ser una de les nostres preocupacions principals. L’equació és senzilla: no podem aspirar que la cultura vehiculi el desenvolupament social si una part de la població amb prou feines hi té un paper actiu.

L’espectador més enllà de la recepció


  

El text de Christian Ruby publicat el 2016 a Revue du MAUSS és una crítica profunda a una de les idees més arrelades de les polítiques culturals cactuals: la creença que l’experiència artística produeix emancipació gairebé de manera automàtica. Ruby qüestiona tant el discurs institucional que converteix l’art en eina directa de transformació política com les formes paternalistes de mediació cultural que continuen imaginant el públic com un subjecte a corregir, educar o conduir cap a una “bona recepció” de les obres.
  

La Carta de Cooperació Cultural: un compromís per la cultura compartida


  
Una mirada als principis i valors que orienten la cooperació cultural com a pràctica indispensable per articular accions més equitatives, democràtiques i rellevants en l’espai públic.
  

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans.

Canvi climàtic, migracions, salut i pràctiques culturals



En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia.

Òpera de kebab


 


Article breu que utilitza l’òpera com a cas per qüestionar les barreres simbòliques i socials de l’alta cultura, destacant iniciatives que la desplacen cap a l’espai públic i quotidià per ampliar-ne els públics i desactivar-ne l’estigma elitista.