El sistema d’arts escèniques creix. Més sales, més funcions, més públic, més ingressos. Les dades ho confirmen i poden suggerir una recuperació sòlida després d’anys d’incertesa. Però, al mateix temps, proliferen iniciatives que operen al marge o en els límits d’aquest sistema: espais activats de manera provisional, sovint amb data de caducitat, que fan visible la dificultat d’accedir a condicions estables de producció; xarxes que intenten redistribuir recursos; dificultats persistents per fer circular espectacles o per accedir a determinats públics. Les dades no només descriuen aquesta realitat, també poden legitimar decisions que la perpetuen. Si el sistema creix, però les condicions continuen sent fràgils, què estem consolidant exactament?
La primera quinzena de maig mostra una transformació menys visible però cada cop més estructural en les polítiques culturals locals. Bona part de les decisions municipals ja no passen principalment per ampliar programacions o inaugurar equipaments, sinó per assegurar les condicions que permeten que els sistemes culturals continuïn funcionant
La segona quinzena d’abril no parla d’activitat cultural. Parla de condicions. Biblioteques que no arriben, auditoris que encara no existeixen, projectes que entren als pressupostos, equipaments que s’adapten per complir criteris o que depenen de finançament extern. El que es veu és una seqüència de moviments previs: partides aprovades, sòl reservat, concursos activats, models de gestió discutits. La cultura apareix aquí com a infraestructura en construcció, travessada per límits materials, administratius i polítics. 
La mediació com a infraestructura invisible
L’article recent de Jaume Colomer sobre els gestors culturals com a mediadors en les polítiques de foment obre una qüestió especialment rellevant per a les polítiques culturals locals contemporànies: el desplaçament progressiu de la feina tècnica cap a funcions de mediació, interpretació i negociació institucional. El text situa els tècnics de cultura en un espai cada vegada més complex, travessat per la relació entre ecosistemes culturals fràgils, exigències administratives i capacitat institucional dels municipis. Més enllà del debat sobre subvencions o burocràcia, la qüestió que apareix és una altra: què ens diu aquesta centralitat creixent de la mediació sobre la transformació de les institucions culturals públiques i sobre les formes actuals de governança cultural local?