Vista avui, la declaració funciona gairebé com una fotografia política d’una època. Hi apareixen debats que encara continuen oberts: la relació entre cultura i educació, la fragilitat del finançament cultural, el paper dels mitjans públics, la governança del sistema cultural o la necessitat d’avaluar les polítiques culturals amb més rigor. (n. de l'e., 2026)
En ple impacte de la crisi econòmica i després d’anys de retallades, IVA cultural elevat i fragilització estructural del sector, la Declaració de Catalunya per la Cultura intenta fixar un marc de mínims compartits entre forces polítiques i agents culturals. El document té un to inequívocament institucional i, alhora, defensiu.
