polítiques culturals

  

  
Què passa quan els museus deixen de respondre principalment a una lògica cultural i es converteixen en peces al servei d’altres interessos? Aquesta és la qüestió que ressona darrere de «Museo en llamas», una cançó de La Banda Municipal del Polo Norte que Interacció recupera enmig d’un debat sobre la instrumentalització dels museus.

  
Aquest informe fixa un punt d’inflexió: l’impacte acumulat de la crisi econòmica sobre el sector cultural i la recerca d’una sortida que es formula en clau digital. Les dades que presenta són dures i descriuen un ecosistema fragilitzat, amb pèrdua de consum, d’estructura empresarial i de capacitat pública. La digitalització hi apareix com a horitzó de reconstrucció. Tornar-hi avui permet llegir amb més distància aquest moment i preguntar-se fins a quin punt aquella sortida ha estat una transformació efectiva o una expectativa que ha desplaçat altres debats. (n. de l'e., 2026)
  

L’ Informe sobre el estado de la cultura en España 2014 retrata un sector cultural en retrocés estructural que busca en la digitalització una via de reconfiguració.
  

  
El conflicte polític no és una anomalia que la democràcia hagi d’eliminar. És la matèria que les institucions democràtiques han d’organitzar perquè les diferències puguin confrontar-se sense convertir l’altre en un enemic que cal destruir. A Agonistics, Chantal Mouffe trasllada aquesta idea a la política internacional, l’estratègia de l’esquerra i les pràctiques artístiques.
  

  
L’informe del CoNCA 2014 descriu un sistema cultural travessat per la crisi, però també per transformacions que apunten més enllà de la conjuntura. El que es posa en joc no és només la recuperació, sinó la redefinició del model cultural en un entorn econòmic i tecnològic en mutació.
  

Xavier Marcé | El Mundo (Ed. Catalunya), 3 de febrero de 2015

Conseguir una situación de estabilidad presupuestaria es la principal obsesión de cualquier alcalde y gastar estos recursos en programas que aseguren la máxima calidad de vida para los ciudadanos su principal objetivo. Parece lógico que sea así, aunque a veces la realidad se empeñe en complicarlo. En este contexto la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local (LRSAL), pone en entredicho el papel de los municipios en relación al mantenimiento de un nivel mínimo de calidad de vida, limitando las competencias municipales hasta un punto critico.

  
Fa uns dies es va celebrar una jornada organitzada pel CERC Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona  ‘Els reptes de les Polítiques Culturals Locals: de la incertesa a la innovació’ dins el marc d’Interacció, una sessió d’espai experimental i de debat entorn a l’existència d’un nou context cultural, el paper tradicional de les administracions i l’aparició de nous agents culturals locals que va reunir un centenar de persones del sector.

Ens van encarregar la coordinació d’aquesta activitat, així com un debat online previ que va servir com a pròleg d’aquesta jornada de qüestionament i intercanvi d’experiències, opinions i moltes incerteses, un espai pensat per a repensar, reconèixer aquest nou ecosistema cultural i trobar les maneres d’articular mecanismes que propiciin una millor convivència i representativitat.

  
  Colideratge, governança i empoderament de la ciutadania
  

El debat Interacció ha dibuixat alguns dels reptes als quals han de fer front les noves polítiques culturals. Cada cop més la ciutadania reclama els seus drets com a col·lectiu que vol participar activament en la presa de decisions. Integrar els models de colideratge entre administració, consell ciutadà i sector privat és un dels camins a seguir.

  
  Polítiques culturals locals i actors implicats: reptes i obstacles

Laura Basagaña. Barcelona.
 
/ 10.12.2014

Com s’haurien de transformar les polítiques culturals locals per evitar llasts, afavorir l’accés a la cultura i no caure en la simplificació excessiva? De quina manera caldria que es relacionessin els actors implicats? Avui, 10 de desembre, els espais del CERC acolliran un debat que aprofundirà en aquests temes i implicarà a un centenar de professionals de la cultura, coordinats pels experts Marta Ardiaca, Nicolás Barbieri, Ruben Martínez i Carme Rodríguez. El debat online ja fa mesos que s’ha iniciat sota tres eixos temàtics: interdependència i autonomia política (primer grup de treball), planificació estratègica (segon grup de treball) i la gestió públic-comuna (tercer grup de treball).

Factorial, cap on van les polítiques culturals?

Laura Basagaña. Barcelona.
 
(Article publicat a Núvol.com, el 31.10.2014)

Durant tres dies la Fabra i Coats ha acollit una trobada internacional de gestors culturals per parlar de les Fàbriques de Creació europees. Quins reptes tenen aquests agents culturals? Com es pot trobar l’equilibri entre l’excel·lència i el foment de la participació ciutadana, sense caure en l’elitisme? De tot això se n’ha parlat al debat Factorial.

Un dels tallers més interessants que han tingut lloc a la Fabra i Coats durant la celebració de la trobada internacional #Factorial ha estat el titulat El retorn social de les fàbriques de creació, impartit per Xavier Fina, director de ICC Consultors.

Fina s’ha preguntat quins riscos i quines tensions trobem davant dels àmbits proximitat (aconseguir el foment de participació d’una àmplia base de la població en els equipaments culturals) i excel·lència (aconseguir difondre i promocionar l’alta cultura).El professor ha desenvolupat tres conceptes i tres perversions d’aquests conceptes.

És un article d’opinió de David Márquez Martín de la Leona publicat originalment a eldiario.es i recuperat per Interacció com a lectura per al debat sobre polítiques culturals. El text parteix del context de crisi econòmica i de les tensions en el finançament públic per plantejar una reflexió sobre el paper de les polítiques culturals, especialment en l’àmbit local. 

La lectura apunta una pregunta que moltes polítiques culturals: què pot significar fer més política cultural amb menys recursos. En aquest sentit, el text convida a pensar si la crisi obliga simplement a reduir l’acció pública o si pot obrir un debat més profund sobre el sentit i les formes de la política cultural.