sectors culturals i creatius

  
Aquest article és especialment interessant perquè qüestiona una de les bases del discurs sobre les indústries culturals i creatives: fins a quin punt té sentit agrupar sota una mateixa categoria activitats culturals, professions creatives i sectors tecnològics molt diferents? Peter Campbell, Dave O’Brien i Mark Taylor confronten el rendiment econòmic atribuït a les indústries creatives britàniques amb les pràctiques culturals dels professionals que hi treballen.

  
Game over. Unes lletres blanques sobre fons negre apareixen a la pantalla. L’aventura s’ha acabat. La funció ha baixat el teló. This is the end, my only friend. Game over? Agafes el comandament i tornes a començar el joc. Aquesta és la dinàmica videolúdica. És el “play it again, Sam” dels jocs. Tornar-hi. Insistir. Repetir l’error fins a dominar-lo. Obstinació, orgull o una forma peculiar d’aprenentatge.

  
Una reflexió que reivindica els videojocs com a part integral de la nostra cultura, amb capacitat per generar experiències signifi­catives, relacions socials i aprenentatge crític.
  

“Indústries culturals”, a cinquanta cèntims la resposta. Un, dos, tres, responda otra vez: discogràfiques, editorials, estudis cinematogràfics, productores de teatre… els videojocs? És probable que una parella de concursants del mític programa de Televisió Espanyola no cités el darrer concepte.

  
La lectura no és només consum d’informació sinó una pràctica cultural activa que construeix coneixement, vincles i significats personals i col·lectius.
  

Un gran nombre de publicacions arriben amb la diada de Sant Jordi. Ja siguin ortunistes o no, es fa difícil escollir. És per això que avui us proposem algunes publicacions

  
Una reflexió sobre com la cultura no és només un espai d’expressió sinó un motor de creació i innovació que connecta persones, coneixement i pràctiques emergents per respondre als reptes contemporanis.
  
  

  
Un recull de textos analitza les condicions laborals dels artistes i treballadors culturals i reflexiona sobre l’aparició del concepte de precariat en el camp cultural

Una història crítica de les arts de carrer a Catalunya que revela tensions entre creativitat, espai públic i política cultural
  

Aida Pallarès i Manuel Pérez publiquen amb Raig Verd El carrer és nostre, un llibre que parteix d’una idea central: les arts de carrer neixen per ser representades a l’espai públic i, per tant, constitueixen una acció sociopolítica directa orientada a connectar amb persones que no freqüenten els circuits escènics convencionals.

  
Llegit avui, aquest llibre resulta especialment útil perquè mostra un moment de transició conceptual en què les indústries culturals deixen de ser observades només com a sectors de producció simbòlica i passen a interpretar-se com a part d'un ecosistema creatiu més ampli, connectat amb la innovació, la tecnologia i el desenvolupament econòmic.(n. de l'e., 2026) 
  

El debat sobre les indústries culturals i creatives (ICC) es troba en plena redefinició. El llibre Industrias culturales y creativas: perspectivas, indicadores y casos recull diversos treballs desenvolupats per la Universitat del País Basc en el marc dels projectes INNOCRE2 i INNOC, amb l'objectiu d'analitzar com s'estan transformant els marcs conceptuals, els sistemes estadístics i les formes d'innovació associades a la cultura.
  

  
‘A Single Life’ és un curt que va estar nominat a la 87ª edició dels Oscar, l’any 2015. Des d’aleshores, la peça audiovisual holandesa realitzada per Job, Joris & Marieke ha estat presentada a més de 200 festivals i ha guanyat 40 premis.

La Pia té una experiència única a partir de la música, gràcies a un vinil. El curt ens parla de la capacitat de la música per transportar-nos a llocs màgics. És un cant a la vida, que va passant totalment vinculada a la banda sonora que l'acompanya.

Tot i la incursió d’Internet i el món multipantalles que ens envolta, el mitjà es manté viu i malgrat els petits canvis d’hàbits i programació, segueix regnant a les nostres llars. Si hi ha un fenomen global que mantingui la gent enganxada davant la pantalla del televisor avui dia ja no és precisament el reality show. Les sèries de ficció han anat guanyant terreny als programes de telerealitat que fa uns anys omplien grans quotes de pantalla. A través de les ficcions (la gran majoria, produccions estatunidenques), la televisió s’ha anat personalitzant amb canals i plataformes a la carta que fidelitzen els seus espectadors com no pot fer el cinema. Així també mantenen l’atenció davant els canals i les productores de ficció, a diferència dels programes clàssics de graella televisiva com els late night, que no tenen la continuïtat ni el ganxo de les sèries.