blog de Interacció

"L’evolució de les polítiques culturals i dels drets culturals no han concordat com hauria estat desitjable".

La distància entre polítiques culturals i drets culturals no és un desajust puntual. És una tensió estructural que travessa tota la segona meitat del segle XX i arriba fins avui. Les polítiques que es consoliden després de la Segona Guerra Mundial es construeixen des d’una idea de cultura com a servei institucional, amb una funció protectora i difusora.

Éric Fourreau [dir.] | Éditions de L’Attribut 

El número 9 de la revista francesa Nectart inclou el dossier “Sous l’influence du privé, le renouveau des politiques publiques”, que reflexiona sobre si és necessària una renovació de les polítiques públiques, i si aquesta ha de passar per la influència del sector privat o de les noves tecnologies.

  
  
Llegit des d’avui, l’informe conserva intacta la seva força perquè identifica una tensió que encara travessa moltes polítiques culturals contemporànies: com incorporar la digitalització sense convertir la cultura en una experiència completament desmaterialitzada, individualitzada i dependent de les plataformes tecnològiques. (n. de l'e., 2026)

   
La pandèmia de la COVID-19 va accelerar un debat que ja feia temps que circulava dins les polítiques culturals: fins a quin punt la digitalització podia transformar, o substituir, l’experiència cultural presencial. L’informe Live arts in the virtualising world, publicat per l’IETM el maig d'aquest any, recull aquest moment de desconcert i el converteix en una reflexió crítica sobre el futur de les arts en viu. El text no nega les possibilitats del món digital. Però sí que qüestiona una idea que en aquells primers mesos de confinament començava a consolidar-se amb força: que la virtualització podia resoldre estructuralment la crisi de les arts escèniques.
  

L’informe sobre l’enquesta té molt en compte la definició de les diverses formes de participació; les desigualtats en cultura; la perspectiva de gènere; l’àmbit digital en la participació cultural, i els motius de la no participació.
 

On són els públics? Què hi busquem els usuaris a la biblioteca municipal? Quins són els perfils dels qui anem al teatre o quins els hàbits musicals de la majoria d’habitants de la nostra vila? Tenim set de dades. És evident que necessitem tenir dades per conèixer millor el nostre entorn i poder actuar-hi en conseqüència.

La devastadora arribada del COVID-19 ha obligat als equipaments museístics d’arreu del món a tancar les seves portes durant mesos. Aquesta forçosa aturada ha comportat un greu impacte, tant econòmic com social, però també ha fet palès un cop més la gran capacitat de reinvenció dels museus, que han reaccionat ràpid per tal d’adaptar-se a la situació, mantenir el vincle amb el públic i gestionar la seguretat i conservació de les col·leccions.

Amb la intenció d’analitzar la situació a escala global, l’ICOM i la UNESCO han publicat els informes 'Museos, profesionales de los museos y COVID-19' i 'Museums Around the World in the Face of Covid-19' respectivament.

El silenci es va arribar a apoderar dels carrers, però també de les sales de concerts, de les nits i dels caps de setmana sense tarimes ni patis de butaques, sense pistes de ball. Va regnar una pau inusual que forçosament ens aboca a la música enllaunada i digital, però en qualsevol cas, no més viva que els codis binaris que la feien sonar a casa.

La música per fi s’està desconfinant. Sembla ser que aquest estiu que aviat comença ens promet poder gaudir-la en viu, de nou, però diferent. Quin procés de desconfinament viu la música i quines són les opcions que trobarem per gaudir dels directes l’estiu del 2020? Veiem-ne algunes opcions:

  
  
L’any 2020 el CCCB reobre les portes després del confinament amb una exposició dedicada als videojocs. La coincidència serveix  per plantejar una qüestió que va més enllà de l’actualitat expositiva: què passa quan una pràctica cultural nascuda en entorns digitals entra a formar part del patrimoni cultural?

Fa temps que els videojocs han deixat de ser considerats únicament una forma d’entreteniment. Mouen una part significativa de les indústries culturals contemporànies, generen comunitats, llenguatges, memòries compartides i formes pròpies de participació cultural.

  
En el context de l’adopció de l’Agenda 2030, aquest document de la Unesco proposa un gir rellevant en la manera d’entendre la cultura dins les polítiques públiques. No es tracta només de reconèixer-la com un sector, sinó de dotar-la d’un marc d’indicadors que permeti mesurar-ne la contribució efectiva al desenvolupament sostenible. La proposta parteix d’una idea de fons: sense dades, la cultura queda fora dels espais reals de decisió.
  

  
El manifest Get Close to Opera proposa un desplaçament clar en la manera d’entendre els teatres d’òpera: de contenidors de producció artística a infraestructures actives d’inclusió social i diàleg intercultural. El document parteix d’una constatació rellevant: l’òpera, com a forma artística complexa i històricament associada a certs públics, pot operar també com a espai de mediació cultural si es transforma la seva manera de relacionar-se amb la societat.
  

Vols seguir jugant? De vegades podem seguir pitjant play al botó del comandament, d’altres per poder seguir comprem el joc en una botiga digital amb un simple clic damunt la pantalla. Cada vegada són més els videojocs que s’adquireixen directament en format digital com ens mostra aquest informe. Si ja era així l’any passat, com serà al 2020?

 

Aquesta memòria anual recull una radiografia completa del sector a l'Estat espanyol, que ha revalidat el seu lideratge entre els deu principals països del món pel que fa a volum de negoci amb una facturació de 1.479 milions d'euros, una dada que revela una lleugera baixada de l'3,3 % respecte l'any anterior, producte fonamentalment de la davallada de les vendes de maquinari.