Destacats

Gestió comunitària. Qüestions prèvies

Un seguit de circumstàncies d’origen divers han fet que en els darrers mesos bufin vents favorables a l’impuls de polítiques culturals que posen l’accent en la gestió comunitària i la perspectiva social dels seus continguts. La puixança de forces polítiques que fan bandera d’aquest model, el seu accés al govern de diversos municipis (Barcelona i Badalona al capdavant) i el seu pes creixent en els espais de debat a nivell nacional obren perspectives gairebé inèdites en aquest àmbit. Cal tenir en compte, a més, que aquestes forces basen bona part del seu predicament social en moviments o col·lectius de base que en molts casos han dut a terme (o ho han intentat) experiències d’aquestes característiques, de manera que tenen a l’abast referents incipients, però ben reals.

Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural?

Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

El tercer espai de la cultura

L’artista multimèdia nord-americà Randall Packer va ser pioner en representar la fusió de l’espai físic (primer espai) amb el virtual (segon espai), en un mateix lloc que pot ser habitat en xarxa per usuaris remots, simultàniament o de forma asíncrona. En aquesta nova dimensió se l’anomena el tercer espai. El concepte d'hibridació dels espais físics i virtuals, es dóna a partir que els participants en el tercer espai, estan essencialment en espais físics remots, i fa referència a una dimensió social etèria, tecnològica i connectada: la comunitat compartida. Es tracta d’ un espai on es desdibuixa la noció d’allò que és real i allò que és virtual, segurament perquè la importància no és l’espai en si, sinó el contingut, o el fet d‘allò que està succeint en un moment concret.

Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura

Intel·ligència col·lectiva, aquest és un lema que em va impactar per la profunditat del seu contingut i les variables que s’hi poden aplicar. Es tracta de l’eslògan de La Colaboradora, un entorn físic P2P que combina la filosofia de les xarxes d’intercanvi, entre iguals, amb el contacte humà. Una comunitat col·laborativa que treballa en els seus projectes empresarials, socials o creatius i com a únic requisit de pagament s’estableix l’intercanvi d’idees, serveis i coneixement.

Un intent d'apuntar “Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura” en menys de 8.000 caràcters

Una resposta simple passaria per:

pros:

  1. La ciutadania pren la iniciativa
  2. S'eliminen filtres i intermediaris
  3. La cultura es democratitza

contres:

  1. En el nostre context social actual, ni es té la consciència, ni la preparació per a assumir un canvi d'aquesta magnitud; i caldria veure si es té la voluntat.

Però com que les coses mai són tan simples...

Lògiques de la relació cultura-societat en l’era digital

En aquestes alçades no es cap sorpresa afirmar que Internet ha sigut la clau que ens ha obert la porta al s. XXI. Una clau que ha trastocat quasi tots els estrats de la nostra societat, no només en l’àmbit comunicatiu, sinó també productiu o organitzatiu, entre d’altres... Ens veiem resignificant cada dia paraules com política, oci, relacions, intimitat, amistat , llibertat, afecte... i ho  fem amb una velocitat i capacitat d’acceptació insòlita a la història de l’ésser humà. Els grans invents de la nostra història com la impremta, la penicil·lina o la bombeta han fet girar la roda del progrés (d’un cert progrés), acompanyant avenços i transformacions socials que normalment hem llegit com a positives. Internet és i serà un d’aquests avenços dels quals parlaran els llibres d’història. Molt del que diran, si més no la part que interessa destacar en aquest text, dependrà de la nostra capacitat com a societat d’empoderar-se de les eines, entenent les seves lògiques per construir una societat més equitativa i igualitària.

Al darrera sempre hi ha un Excel

Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer… Em vaig quedar una mica clavada, i va atacar pel lateral: “Tu et veus escrivint guions, o dirigint pel·lis o programes de tele? O et veus més fent producció, gestionant els recursos necessaris perquè altres ho facin?” Aquí ja vaig veure per on anava. No recordo exactament què li vaig respondre -ja us dic que fa molt de temps- però crec que em vaig treure de la màniga una milonga sobre la “producció creativa” i què sé jo.

Més enllà de l’accés? Equitat cultural, gestió comunitària i polítiques públiques

El context de marcades transformacions socials i econòmiques es tradueix en profundes desigualtats entre persones, entre comunitats i entre territoris. Tot i que no s’acostuma a reconèixer, aquestes desigualtats tenen també una dimensió cultural. “Ens han parlat sempre d’equitat social i d’identitat cultural, però per nosaltres la clau és la inversa: equitat cultural i identitat social.” Aquestes són paraules de Noemí Rocabert, directora de l’Escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona. Una escola on la gestió de les desigualtats té una dimensió cultural: equitat cultural significa per a l’equip d’aquesta escola que els nens i les nenes tinguin eines per comprendre el context que els ha tocat viure. A Ciutat Meridiana es fa evident que la ciutat no arriba al barri, i que les polítiques d’accés a la cultura -en la seva versió tradicional d’accés a l’oferta cultural- són insuficients per fer front a les desigualtats. El model tradicional de polítiques d’accés a la cultura -en tant que productes i serveis- es manifesta caduc.

Digitalització i polítiques culturals locals: picant pedra al ciberespai

TIC_C

Fa ja uns quants anys quan l’acrònim TIC feia encara forrolla, vaig plantejar la necessitat i pertinença d’afegir-hi una “C”, de forma que calia passar a parlar obertament de tecnologies de la informació, la comunicació i la cultura.  Val a dir que es va tractar d’un intent maldestre, que no va anar acompanyat del corresponent hastag i per més inri, es va camuflar publicat en una revista en paper sense la corresponent versió en línia[1]

En l’article en qüestió es refermaven una sèrie d’arguments que ja s’havien formulat tímidament ja al 2004: les TIC tindran un impacte brutal en la cultura; un impacte que pot deixar desubicat el sector cultural públic, i molt especialment, el local;  les polítiques culturals locals són per natura territorialitzades i per contra la cultura digital transita per un ecosistema virtual, per tant s’havia de propiciar una transició cap a unes polítiques culturals locals que contemplessin sense complexos aquesta nova dimensió.

Breu elogi de la perplexitat {Notes sobre creació i gestió cultural}

Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.