museus

Maria Teresa Blanch Bofill | Universitat Autònoma de Barcelona

La tesi de Maria Teresa Blanch Bofill reflexiona i aprofundeix sobre múltiples temes al voltant de la gestió dels museus i del patrimoni. De tota la informació relacionada amb aquesta temàtica, recollim els tres grans blocs temàtics que trobem més interessants. En primer lloc es tracta l’aspecte econòmic de la gestió del patrimoni i dels museus, el qual ha quedat molt afectat degut a les retallades durant la crisi econòmica. En segon lloc s’aborda el tema de la relació entre el patrimoni i el turisme i com es poden millorar aquestes relacions. Per últim, es reflexiona al voltant del binomi públic-privat dins de la gestió museística i els possibles avantatges que pot suposar.

El Territori Contemporani d'aquest 21è capítol, comença al Museu de la Vida Rural a L'Espluga de Francolí. Un museu que conserva i difon el patrimoni material i cultural relacionat amb la vida rural a Catalunya i actua com a centre cultural polivalent obert a l'art contemporani.

Sitesize és una plataforma de creació formada l'any 2002 amb l'objectiu de posar en marxa processos d'acció i creació comunitàries.

Acaba el programa al Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès, un equipament artístic municipal amb una doble vocació: la de museu, centrat especialment en l'època modernista, noucentista i art déco i la de centre d'art contemporani.  

Els deu drets del petit visitantconviden els nens a apropiar-se del museu d’una manera viva i desinhibida.
 

Moltes de vosaltres heu portat amb família els infants als museus o inclús ho heu viscut en primera persona quan us hi portaven els vostres pares o hi anàveu amb l’escola. El cert, és que ser petit i anar a museus es viu des d’una perspectiva completament diferent que quan som adults. Per molt que actualment l’oferiment de serveis adreçats a les famílies i als infants és cada vegada més una prioritat, és interessant aturar-nos a reflexionar sobre com perceben els més petits una visita al museu.

Llums de fantasia en un racó on fer-se una selfie, projeccions que ens provoquen sensacions o trobar-nos immerses en aventures que ens desperten emocions. Els parcs temàtics i alguns museus actuals poden resultar conceptualment molt propers. De fet n'hi ha que formen part d’una mateixa indústria, que no és precisament la cultural, sinó la gran indústria del turisme. És així com, cada vegada són més els museus que s'apropen a mètodes lúdics per atraure nous visitants.

Aquest capítol de Territori Contemporani comença al Museu de Montserrat, que exposa i difon el patrimoni artístic i arqueològic de l'Abadia de Montserrat. Entre la seva col·lecció destaca "Sant Jeroni Penitent", l'única obra de Caravaggio que hi ha a Catalunya.

A Verges coneixerem a Lluis Hortalà, La importància del tacte en l'obra d'aquest artista, gairebé inauguraria una nova categoria: la de l'artista tàctil.

Acaba a Girona, al Centre d'Art Contemporani Bòlit, una plataforma divulgativa i laboratori de creació que aposta per l'experimentació i la consolidació de l'art contemporani tant des de l'àmbit local com internacional.

Santos M. Mateos-Rusillo. 'The use of the museum as a public relations agency by sponsors: the role of the media' Communication & Society, vol. 32, núm. 2, 2019, p. 51-66.

Presentem aquest interessant artícle de Santos M. Mateos Rusillo, company de la comunitat d'Interacció i autor del blog "Miradas desde la copa", que presenta l'evolució del patrocini empresarial als museus públics espanyols i els canvis produïts en aquesta relació. Mitjançant l'anàlisi de contingut de casos que responen al nou model i entrevistes a periodistes culturals de premsa escrita, es demostra que les empreses patrocinadores no assoleixen el seu objectiu: que és sumar a l'equació als mitjans de comunicació per tal d'augmentar la seva notorietat i enfortir-ne la imatge corporativa.

Trobem grans col·leccions i petites mostres temporals, hi ha museus locals amb voluntariat i museus nacionals amb externalitzacions, museografies i activitats innovadores per als públics. El museu engloba moltes realitats, el seu espectre és molt ampli i es va fer evident entre les més de 300 persones i els mesos d’intens debat a la plataforma del Fòrum dels museus.

Si treballeu en un museu o en altres equipaments culturals, de ben segur que d’històries fascinants no us en falten, ja sigui per la col·lecció, l’equip o fins i tot el propi edifici. La tecnologia amb la que comptem actualment ens permet compartir aquestes històries arreu del món en un sol clic. Però per fàcil que sembli gràcies a comptar amb les eines, planificar i produir uns continguts que resultin coherents i amb uns objectius clars és un dels veritables reptes de la comunicació dels museus i de qualsevol institució cultural.

Sales plenes i sales buides, selfies davant la façana d'un museu, fulls de sala o pamflets d'exposicions. Coneixem casos com l’efecte Bilbao o el cas de Málaga del qual hem parlat recentment, però és cert que el museu té molt poder? Hem vist sovint la capacitat del poder suau (soft power) que tenen els museus a l’hora de transformar l’entorn social i urbà així com els interessos econòmics i urbanístics que sovint giren al seu voltant, però com mesurar-ho ja és una altra història.