museus

Cultural Sociology

Dins el món de les pantalles perdre una vida no és el mateix que al món real. Fins que no apareix la temuda frase ‘Game Over’, hi ha esperança. Això és el que va passar el passat mes de març al CCCB: se’ls va acabar una vida, però la partida no havia arribat ni molt menys a la seva fi i es reprendrà a partir del divendres 12 de juny. Després d’una inusual aturada, el centre reobrirà les seves portes amb l’exposició “GamePlay, Cultura del Videojoc”.

Si bé a Catalunya una exposició dedicada als videojocs ens pot haver semblat una novetat, per molt que l’equipament que l’acull sigui un centre dedicat a la cultura contemporània, anys enrere els videojocs ja havien arribat a les parets dels centres culturals i museístics en altres indrets. Ho posa de manifest l’article “Lost in Translation: Video Games Becoming Cultural Heritage?” publicat per Lina Eklund, Björn Sjöblom i Patrick Prax a la revista “Cultural Sociology”.

3r o 4t d’ESO. Classe de biologia. La meva preferida (de fet, l’única) del ram de les assignatures de ciències. “Morfologia del cervell humà” era l’últim tema que podia entrar a l’examen. Recordo haver sortit de classe pensant, “espero que preguntin la part dels hemisferis del cervell, és tan fàcil que no em cal estudiar-ho”. Davant de tota la resta de conceptes que calia comprendre i memoritzar, per mi no hi havia matisos. Havia de ser pragmàtica i simplificar: l’hemisferi esquerre, l’artístic i imaginatiu; l’hemisferi dret, el lògic i científic. I punt. A la pregunta “tu ets de lletres o de ciències” tampoc hi veia matisos. Que m’agradés la biologia no significava res, jo era de lletres fins al moll de l’os.

“Las dos culturas” de C.P. Snow hi tenien res a veure? Segurament no, almenys directament. No vaig conèixer la teoria de Snow fins molts anys després. Per mi, ciències i lletres eren dos camins paral·lels, avançant al seu propi ritme i sense punts de trobada possibles. Per mi, sempre havia estat així, i no necessitava cap argument ni justificació al respecte. I en el cas de la sanitat i la cultura, exactament el mateix. Hauria estat força incongruent pensar res diferent...

Museums work at home  Network of European Museum Organisations

La pandèmia coronavirus ha tingut i tindrà un impacte sense precedents en museus de tot el món. Per entendre millor quin és l’estat actual i el que podria esdevenir, NEMO elabora una enquesta per assenyalar l’impacte de COVID-19 al sector dels museus.

L’informe ha analitzat prop de 1.000 respostes a les enquestes recollides a museus de 48 països, majoritariament d’Europa. Els resultats a més de ser analitzats es completen amb un informe amb tot un seguit de recomanacions per a la gestió de les institucions museístiques i les polítiques culturals que se n’ocupen.
 

 Red Española de Desarrollo Sostenible
 

En quina situació es troba el món de la cultura davant un repte de tal magnitud? Com afecten la seva capacitat qüestions com la precarietat laboral dels agents culturals, les polítiques d'austeritat i les retallades pressupostàries o les restriccions a la llibertat d'expressió i a l'autonomia de l'art i la cultura?

 Belén Sola Pizarro (ed.) | Catarata
 

De pressupostos que permetien col·leccions i programacions espectaculars a una dràstica reducció, no només dels recursos econòmics sinó també del personal. El canvi de model viscut els darrers 10 anys a causa de la crisi econòmica ha obligat als museus, així com a moltes altres institucions culturals i públiques, a reinventar-se.

El llibre "Exponer o exponerse. La educación en museos como producción cultural crítica' parla de les transformacions que han viscut els equipaments museístics en aquest context, també marcat per la propagació d’un model cada cop més turístic de la cultura, prenent el cas concret del Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC) i donant veu tant als seus treballadors com als propis usuaris.

Travessar el llindar de la porta i recordar, de sobte, l’olor de la cuina de l’àvia. Escoltar aquella melodia que, sense tenir del tot clar per què, et transporta als moments feliços de la teva infantesa. Sorprendre’t en veure aquella foto, esgrogueïda i rebregada, amb els ulls d’una nena que s’assemblen als teus, que són els teus. Els anys passen i les persones canvien, però els sentits, potser algun més que els altres, perduren i s’entrellacen amb els moments viscuts. La memòria, tanmateix, no sempre és tan fiable, i més sovint del que voldríem acaba perdent la batalla contra l’oblit.

Gender Equity in Museums Movement (GEMM)
 

Un altre 8 de març, un altre Dia Internacional de les Dones sabent que, malgrat els avenços en comparació amb altres èpoques i generacions, l’equitat i la igualtat de gènere segueixen sent inexistents en la gran majoria de sectors del món laboral. No existeixen en camps tan variats com la ciència, la investigació, l’esport o el cinema, i tampoc en l’àmbit cultural. Ni en el context americà, d’on prové l’article que avui presentem, ni a casa nostra, com va posar de manifest l’estudi 'Desigualtats de gènere en l’ocupació cultural a Catalunya'  presentat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ara fa un any.

En el cas de les professions dominades per dones, aquest biaix de gènere disminueix la importància de la professió als ulls dels responsables de la comunitat i el govern. Dins de l’àmbit cultural, s’assegura a l’article, els museus constitueixen un dels casos on això passa.

Entrevista a l'Espereanceta de l'Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Noemí Busquets és la creadora del personatge de cabaret pagès, 100% pallarès i sense edulcorants, “Esperanceta de Casa Gassia”, que viu a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’ensenya a les persones que el visiten. Al llarg de 14 anys de trajectòria, aquestes visites s’han convertit en un dels grans atractius del museu i del Pallars en general. I no només això, sinó que fruit d’aquest personatge n’han sorgit tres més: l’Esperanza de la Pampa és la cosina argentina; l’Àrnica és la cosina de Barcelona, una neo-rural afincada al Pallars; i per últim, la Joana la Gascona és la cosina francesa i explica a públic tot el que vulguin saber sobre bruixeria.
 

Les quatre formen part de la mateixa família, però cadascuna d’elles té una personalitat ben marcada i diferent. Per Busquets, però, la “mater familias” és indubtablement l’Esperanceta. Ella no té pèls a la llengua i ho diu tot tal com raja. Potser aquesta és la clau del seu èxit. Això sí, el que és cert és que “l’Esperanceta agrada molt o no agrada gens”. 
 

Com defineix Busquets la feina que fa quan encarna l’Esperanceta o a les seves cosines? Hi ha referents propers o el seu és un cas únic? Creu necessària la presència de personatges semblants en la resta del panorama cultural actual? En aquesta entrevista li preguntem per això i molt més.

Els museus des de la perspectiva neurocientífica
 

El primer que fem sense adonar-nos-en quan entrem a un museu és mirar la cara de les persones que hi ha dins. Contents, alegres, interessats, avorrits, cansats, indiferents... les emocions que mostrin condicionaran, en bona mesura, la nostra pròpia experiència al museu. En relació a les obres i objectes exposats, pararem atenció als que més ens sorprenguin. Si el que veiem no ens produeix aquest efecte, passarem de llarg gairebé inevitablement. Així, des del punt de vista de la neurociència, és com s’ha parlat dels museus al I Cicle Confluències, una iniciativa de la Xarxa de Museus locals que vol ser un espai de trobada, de reflexió i d’interconnexió entre els museus i altres disciplines no estrictament museològiques. 
 

Serge Chaumier, Raymond Montpetit | Hermann

'Manifest expològic sobre les tendències i el destí de l’exposició'

Com arribar-hi, horaris, preus, descomptes, visites guiades i per a grups. Aquesta mena de coses que ens ajuda a planificar la visita a una exposició, però sabem de què va l’exposició? Potser sigui sorpresa, ens hi apropem perquè coneixem el centre o perquè ens ha arribat la publicitat, però quin serà el contingut i quina la forma?