Destacats

La cultura després del relat creatiu


  
L’article publicat a  Demasiado Superávit proposa una lectura especialment crítica del gir que van experimentar les polítiques culturals durant les dècades anteriors a la crisi financera. El text parteix d’una oposició suggerent entre dues figures que han marcat imaginàriament la política cultural contemporània: Matthew Arnold i Richard Florida.

Del model estatal al model urbà: la mutació dels equipaments culturals


  
L’article analitza la relació entre els models de política cultural i les formes que adopten els equipaments culturals, proposant un desplaçament clau en la seva interpretació: si durant bona part del segle XX els equipaments responien als models nacionals de política cultural, en el context contemporani són els models locals els que en determinen la configuració. Aquesta hipòtesi no és menor. Implica assumir que els equipaments ja no són només infraestructures culturals, sinó dispositius inscrits en estratègies urbanes, econòmiques i de governança que operen a escala local.
  

El valor de la cultura més enllà de l’impacte


  
La justificació pública de la cultura s’ha construït a partir d’una pregunta aparentment pragmàtica: què aporta? Creixement econòmic, regeneració urbana, cohesió social, benestar, turisme o innovació han estat alguns dels arguments més utilitzats per legitimar la inversió cultural. L’informe Understanding the value of arts & culture, impulsat per l’AHRC britànic, intenta desplaçar aquest marc i planteja una idea més complexa: el valor de la cultura no es pot reduir ni a l’impacte econòmic ni a una defensa abstracta de l’“art per l’art”.
  

Aliances creatives: la cultura com a infraestructura de transferència


  
El document parteix d’una operació clara: situar les aliances creatives no com a pràctiques perifèriques, sinó com a instruments estratègics de política cultural. En el marc del Pla de Treball per a la Cultura 2011–2014 de la Unió Europea, el grup OMC defineix aquestes aliances com a cooperacions entre institucions culturals i altres sectors com educació, empresa, salut o recerca, orientades a transferir capacitats creatives i generar noves formes de treball.
  

Cartografiar el recorregut: pensar l’exposició des dels seus marges


  
El document de l’OCIM no és un manual ni un informe en sentit estricte. És una bibliografia comentada. I aquesta forma no és menor. El que proposa no és una teoria tancada del recorregut d’exposició, sinó un mapa de coneixement que permet entendre com s’ha construït aquest camp des de diferents aproximacions: estudis de públics, disseny museogràfic, mediació, avaluació o anàlisi del discurs.
  

El MACBA com a sistema urbà en expansió


  
El document presenta el creixement del MACBA no com una ampliació puntual, sinó com una reconfiguració del seu paper dins la ciutat. Des de la seva fundació el 1995 en el context de la transformació del Raval, el museu s’ha pensat com una institució vinculada al seu entorn social, intel·lectual i urbà. El pla d’usos que es desplega el 2014 parteix d’aquesta trajectòria i la projecta cap a una nova escala, amb la incorporació de nous espais i la redefinició de les seves relacions amb els públics i el territori.
  

Avaluar per decidir: el que realment mesura una auditoria cultural


  
L’Avaluació estratègica del Grup Consorci de l’Auditori i l’Orquestra del CoNCA no és un informe més sobre un equipament cultural. És una peça que mostra amb molta claredat què passa quan la política cultural intenta passar del relat a la verificació.
  

Governar la cultura més enllà de l’Estat: actors, drets i interdependències


  
L’article de Raymond Weber (2010) parteix d’una constatació que ha anat guanyant centralitat des dels anys noranta: el concepte de governança s’ha imposat com a marc per pensar l’acció pública en contextos complexos, també en el camp cultural. Aquesta emergència no és neutra. Respon a una crisi de governabilitat dels sistemes polítics tradicionals, incapaços de respondre a demandes socials creixents, a la fragmentació dels espais de decisió i a l’aparició d’actors que desborden l’Estat com a únic centre de poder.
  

Ciutat, cultura i drets: la governança com a qüestió ètica


  
L’article Governança de la ciutat i drets culturals situa la cultura al centre del debat sobre el futur urbà, no com un sector específic, sinó com una dimensió estructural de la vida col·lectiva. Les ciutats apareixen com espais simultanis d’oportunitat, conflicte i transformació, on es produeixen els imaginaris i les condicions que fan possible o limiten l’exercici de la llibertat. Des d’aquesta perspectiva, pensar la cultura implica pensar la ciutat en el seu conjunt, en les seves formes de governar-se i en la capacitat d’incorporar la ciutadania en aquest procés.
  

Cultura i acció exterior: estratègia europea o instrument d’influència


  
La Unió Europea situa la cultura com a peça clau en les seves relacions internacionals. La qüestió és què implica aquest desplaçament i quins interessos activa.