blog de Interacció

  
L’envelliment de la població acostuma a aparèixer en els debats públics com una qüestió demogràfica, sanitària o econòmica. Aquesta tesi doctoral de Wang Qin, presentada a la Universitat de Barcelona, intenta desplaçar parcialment aquesta mirada i situar l’arquitectura com una infraestructura capaç d’incidir directament en el benestar emocional i cognitiu de les persones grans.

  
Hi ha llibres que expliquen les polítiques culturals a partir dels seus programes, pressupostos o institucions. N'hi ha d'altres que opten per un camí menys evident: observar les paraules amb què aquestes polítiques es presenten. Aquesta és la proposta de Michel Simonot, sociòleg, home de teatre i crític cultural francès, que en aquesta obra construeix un petit diccionari crític per analitzar el vocabulari que acompanya l'acció pública en cultura.

  
Què passa quan una de les obres més estudiades de la història de l'art es converteix en una cançó trap viral? Aquesta és la pregunta que planteja Las Meninas: Trap Remix, el vídeo creat per Christian Flores per a PlayGround que, a finals d'aquest any, ha acumular milions de visualitzacions i ha omplert les xarxes de memes, cites i paròdies.

 
   
Aquest article té una força singular perquè qüestiona una lectura molt present en els debats culturals actuals: atribuir la crisi de la cultura exclusivament a les retallades pressupostàries derivades de la crisi financera de 2008. Rubio Arostegui i Rius-Ulldemolins sostenen que el problema és més profund. Les dificultats del sector cultural no serien només conseqüència d'una disminució dels recursos públics, sinó també del desgast d'un model de política cultural construït durant dècades sobre bases fràgils. El text proposa entendre la situació com una crisi sistèmica que afecta el finançament, la governança, la participació cultural, la legitimitat social de la cultura i la relació entre institucions, professionals i ciutadania. 
  

  
Aquest text de Teixeira Coelho, escrit el novembre de 2016, identifica cinc grans desafiaments per a la cultura i les polítiques culturals: l’impacte de les tecnologies digitals, el paper de les ciutats, la construcció d’un mercat cultural sostenible, la necessitat de discutir el valor de la cultura i la relació entre cultura i educació.
  

Direcció general d’Educació, Joventut, Esports i Cultura | Comissió Europea, 2017

Facilitar l’accés a la cultura a través de les TIC és un dels temes pendents per a moltes de les administracions públiques. La cultura digital mateixa, o la facilitat d’accedir a continguts culturals a través de noves eines és un repte propi del nostre temps, que cal treballar des dels ens locals i territorials públics perquè ni el coneixement d’eines digitals, ni els recursos econòmics, hi deixin ningú al marge i ajudin a potenciar i dinamitzar el sector cultural.

  
Parlar d’accés a la cultura sembla senzill. Tanmateix, darrere d’aquesta expressió s’amaguen preguntes complexes: qui participa realment en la vida cultural? Quins obstacles ho dificulten? Quin paper poden jugar les administracions públiques? L’informe Access to Culture in the European Union (Parlament Europeu, 2017) ofereix una panoràmica àmplia sobre aquestes qüestions i defensa que l’accés a la cultura és molt més que una qüestió d’oferta cultural: és una condició per a la inclusió social, la democràcia i l’exercici efectiu dels drets culturals.

En economia, tenim assumit que les polítiques i pressupostos dels diferents Departaments afecten la situació econòmica general del país.
En cultura, en canvi, pensem que únicament són importants les decisions i pressupostos del Dep de Cultura.
Culturalitzem l’economia?

                        — Toni Casares (@Tnicasares) November 23, 2017
  
  

Tot i la incursió d’Internet i el món multipantalles que ens envolta, el mitjà es manté viu i malgrat els petits canvis d’hàbits i programació, segueix regnant a les nostres llars. Si hi ha un fenomen global que mantingui la gent enganxada davant la pantalla del televisor avui dia ja no és precisament el reality show. Les sèries de ficció han anat guanyant terreny als programes de telerealitat que fa uns anys omplien grans quotes de pantalla. A través de les ficcions (la gran majoria, produccions estatunidenques), la televisió s’ha anat personalitzant amb canals i plataformes a la carta que fidelitzen els seus espectadors com no pot fer el cinema. Així també mantenen l’atenció davant els canals i les productores de ficció, a diferència dels programes clàssics de graella televisiva com els late night, que no tenen la continuïtat ni el ganxo de les sèries.

  
L’informe del CoNCA 2017 situa el debat cultural en un terreny menys visible però decisiu: el del finançament i la seva arquitectura. Més enllà de les xifres, el document interroga el model i posa en evidència les seves tensions encara no resoltes.