#interaccio18

Les relacions entre educació i cultura han anat canviant amb els anys. A mesura que han anat configurant els béns patrimonials de la societat, factors com els models polítics han propiciat la seva separació en ministeris diferents[1] o bé les han acostat tímidament en un intent de millorar els desajustos que el mercat ha anat engrandint.[2] Les lògiques basades en la segmentació disciplinària han afavorit les desigualtats socials i les dinàmiques d’exclusió, a més de limitar els espais educatius a les estructures formals d’ensenyament i als serveis educatius dels equipaments culturals, malgrat la importància creixent de l’oferta en educació no formal relacionada amb l’oci, el lleure o l’esport.

Deia la filòsofa i assagista María Zambrano (1904-1991) que l’art sembla ser l’afany per desxifrar o perseguir la petjada deixada per una forma perduda d’existència.[1] Duu implícita la idea de viatge cap als nostres orígens, al despertar de l’espurna que ens va fer humans. Amaga la memòria de les coves, dels palaus i dels gratacels, l’aroma dels viatges llunyans i les grans descobertes, tots els instants compartits i de soledat i, per damunt de tot, l’ànsia de sobreviure i el desig de transcendència.

La bretxa digital, com ja sabem, fa referència a la fractura entre les persones que tenen accés a les TIC i les que no en poden fer ús en la seva vida quotidiana. Sens dubte aquesta bretxa també fa referència al desconeixement de les TIC en el món de la cultura, en contrast amb el maneig de les eines digitals per part dels joves. Amb tot, el fet d’haver adquirit la capacitat d’utilitzar tot tipus d’instruments tecnològics no assegura que els joves (ni els adults!)[1] sàpiguen com descodificar el bombardeig d’imatges que reben cada dia, ni tampoc que hagin desenvolupat una mirada crítica respecte als ímputs audiovisuals que configuren el seu univers simbòlic. És per això que cal reforçar l’accés a la cultura mitjançant l’educació audiovisual, tenint en compte tot el potencial de les TIC.

La diversitat és un factor que condiciona diàriament les nostres vides. La contemporaneïtat és canviant i mestissa; totes les persones som diferents i provenim dels orígens més variats. Aquesta diferència intrínseca a la condició humana enriqueix la societat quan la interacció i l’intercanvi de cultures es fa sota condicions d’igualtat; sabem, però, que la realitat és una altra i que les desigualtats són presents en molts àmbits. Què en sabem, de les desigualtats en cultura i educació? Quin és l’estat de la qüestió pel que fa a les polítiques públiques? Quines propostes es plantegen des d’alguns sectors?

En els darrers anys, amb l’adveniment de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, el rol de les biblioteques ha passat a ser llargament qüestionat. Els canvis en l’accés al coneixement i les noves pràctiques de lectura fruit de la digitalització de continguts han fet que les biblioteques emprenguin un procés de transformació per encarar els actuals reptes de la societat.[1]

Les biblioteques, com a centres culturals i educatius de proximitat, segueixen sent punts de trobada comunitaris que desenvolupen una important tasca per a la construcció del llegat individual i col·lectiu de les persones i per a la cohesió social, però a més a més han obert la porta a l’experimentació amb metodologies innovadores i creatives incorporant elements de les fàbriques de creació i els makerspaces, i algunes fins i tot s’han convertit en hubs culturals especialitzats en art contemporani a través de projectes de residències d’artistes, a més de multiplicar el seu abast en petites comunitats rurals millorant els programes de mobilitat destinats a satisfer les seves necessitats.

Com responen els museus als desafiaments que planteja el creixent nombre de sinergies entre cultura i educació? Quines estratègies tenen més èxit a l’hora de formar una ciutadania més creativa, participativa i amb sentit crític? Actualment, és imprescindible el paper de les TIC en la didàctica de les arts?

Ja hi tornem a ser!

Si, ja ens trobem a mitjans de setembre i per alguns les vacances segurament ja queden lluny, però si més no, ens queda revisar els milers de fotografies i vídeos acumulats per recordar aquest viatge o aquella escapada que hem tingut la sort de fer aquest estiu. Un viatge que ens ha portat a sortir de casa, a moure’ns, descansar i desconnectar. El mateix viatge que ens ha ensenyat a viure en nous entorns i descobrir paratges desconeguts. De fet, l’important no és tan la descoberta mateixa, sinó la curiositat, ja que "l'impuls de viatjar és un dels símptomes esperançadors de la vida" Agnes Repplier

Les imatges en moviment i les pantalles formen part del nostre paisatge quotidià. De fet, ja fa més d’un segle que les pantalles ens expliquen històries al cinema, per després obrir-nos una finestra al món des de casa i finalment dur-les a la butxaca per connectar-nos amb la resta de la humanitat. Pantalles, arreu i a tothora, des que sona el despertador fins que ens guanya la son.

El món de les parelles, ja se sap, és divers i complex. Més enllà del mite romàntic de la mitja taronja, hi ha parelles que tot i semblar d’allò més lògiques, resulten complicades i no acaben de quallar. Penseu que educació i cultura podria ser una d’aquestes parelles? De les que aparentment casa molt bé, però que massa sovint necessita de la mediació de tercers per resoldre la seva relació? Potser els seus problemes tenen origen en els seus objectius diferenciats, entenent per objectius que l’educació qüestiona i la cultura, en canvi, ofereix respostes.