Destacats

  
Mesurar el valor públic de la cultura no és només una qüestió tècnica. És una operació política. El que es mesura, com es mesura i amb quins instruments acaba determinant què es considera valuós i, per tant, què es finança, es sosté o es deixa caure. L’article parteix d’aquesta tensió i la desplega amb una idea de fons clara: el valor públic existeix, però no es deixa capturar fàcilment sense perdre part del seu sentit.
  

  
L’article proposa una lectura sociològica de la relació entre creativitat i digitalització en el camp cultural, allunyada tant de l’optimisme tecnològic com del rebuig frontal. Parteix d’una constatació de fons: la transició al paradigma digital no és només un canvi tècnic, sinó un procés que reconfigura les condicions materials, institucionals i simbòliques de la cultura, afectant la seva autonomia i els seus mecanismes de producció i valoració.
  

Per als surrealistes de les avantguardes històriques el surrealisme era una forma de vida, una manera de situar-se en el món: una “supervivència” que tenia com a única finalitat la ruptura de la lògica i dels codis comunicatius. Calia una actitud vital molt determinada per entrar en estat de trànsit amb els objectes i els símbols, enamorar-se’n i transgredir-los per a desorientar l’espectador a través de l’absurd. La fascinació per les relacions objectuals incongruents ha conduït a un joc de paradoxes humorístiques.

  
Aquest article situa la cultura festiva en un lloc que sovint queda desdibuixat en les polítiques culturals: no només com a expressió identitària o recurs econòmic, sinó com un espai central de disputa per l’hegemonia social i política. A partir dels casos dels Moros i Cristians d’Alcoi, les Falles de València i la Patum de Berga, el text mostra com la festa opera simultàniament com a mecanisme de cohesió i com a dispositiu de reproducció de l’ordre social.