Apunts

La primera quinzena de novembre mostra un mapa municipal en moviment, amb ajuntaments que obren debats sobre nous espais culturals, projecten connexions més sòlides entre recerca i territori, i recuperen equipaments que tornen a situar la cultura al centre de la vida local. També hi emergeixen iniciatives que reforcen el talent jove, la participació ciutadana i la preservació del patrimoni, mentre diversos municipis reivindiquen models més equilibrats de política cultural.
  

La Diputació de Barcelona fa un pas endavant: el Ple del 25 de setembre aprova incorporar la Cultura com a ODS 18, reconeixent-la com un dret i un pilar del desenvolupament sostenible.
  

En el Ple de la Diputació de Barcelona del 25 de setembre de 2025, tots els grups polítics van aprovar per unanimitat una declaració institucional per incorporar la Cultura com a Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 18 dins l’Agenda 2030. Es tracta d’un pas polític i simbòlic rellevant que situa la cultura en el mateix nivell que els pilars econòmic, social i ambiental del desenvolupament sostenible, i la reconeix com un dret fonamental i una eina estructural de cohesió i democràcia.

  
Aquesta quinzena, el debat cultural europeu i local s’entrellaça al voltant d’un mateix fil: com repensem les polítiques culturals perquè siguin més justes, sostenibles i properes. Les lectures seleccionades mostren una cultura en transició —entre la desigualtat i la innovació, entre la institucionalització i la creativitat ciutadana, entre la precarietat i la recerca d’un treball digne.

Aquesta edició incorpora una novetat: la secció “Pistes per als municipis”, que acompanya cada article amb reflexions específiques per als equips de cultura locals. Vol obrir ponts entre els grans debats internacionals i les realitats municipals, i oferir idees i aprenentatges que ajudin a llegir els moviments de fons de la cultura contemporània des del territori.

Les lectures d’aquesta quinzena parlen de la recuperació cultural desigual a Europa, la festa com a espai polític i creatiu, l’autogestió ciutadana, la creació digital, la visualització de dades com a eina narrativa, la intersecció entre art i educació, el pagament just i la sostenibilitat en l’art públic. En conjunt, apunten a una mateixa direcció: repensar la cultura des de prop, amb les persones al centre.

  
El Pla d’Acció Cultural de Sant Vicenç dels Horts no parteix de la manca ni de la dispersió. Parteix d’una condició més profunda: una ciutat metropolitana amb desigualtats internes, pressió externa i una cultura que ha de demostrar el seu paper en un ecosistema urbà competitiu.

  
El Pla d’acció cultural de Masquefa parteix d’una afirmació forta: la cultura ha de ser un dels eixos principals de la política municipal. La lectura política no està en aquesta declaració, sinó en el que passa quan es contrasta amb la resta de l’arquitectura estratègica del municipi.
  

  
El Pla d’acció cultural de Pallejà fixa un objectiu clar: situar la cultura al centre del desenvolupament municipal. La lectura política no està en aquesta declaració, sinó en el fet que el mateix pla evidencia que, abans d’expandir l’acció cultural, cal enfortir l’estructura que l’ha de sostenir.
  

Primera quinzena d’octubre, i el mapa cultural municipal bull d’activitat i reflexió. Els municipis mostren una cultura viva, compromesa amb els drets culturals, la inclusió, la creació comunitària i la preservació del patrimoni, però també amb la innovació, la participació juvenil i l’autogestió artística. Des de Sant Boi fins al Berguedà, la cultura apareix com a espai de transformació col·lectiva i de reapropiació dels territoris. A #Som311 recollim algunes de les experiències més rellevants d’aquest inici de tardor.

Un nou informe del Consell de la Cultura de Barcelona analitza com el marc legal tracta —o ignora— les especificitats de la cultura. El resultat obre un debat necessari: fer del dret un aliat del valor públic de la cultura.
  
  

En els darrers anys, ha crescut la consciència que la cultura no pot ser tractada com una activitat qualsevol dins del marc normatiu general. No només perquè genera béns simbòlics, sinó perquè articula drets, identitats i formes d’organització singulars. Aquesta és la tesi de fons que recorre l’informe "Tractament normatiu de les especificitats de la cultura: diagnosi i propostes (2025), elaborat per Trànsit Projectes a iniciativa del Consell de la Cultura de Barcelona i de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).

Formada com a mestra i especialitzada en gestió cultural amb el Postgrau de Polítiques Culturals (Interarts / Càtedra UNESCO – Universitat de Girona ), la Teresa Llobet ha dedicat tota una vida a l’educació i a la cultura.

Des dels anys 90, el seu compromís amb l’Associació Cultural de Granollers ha estat constant. Primer, com a professional i a dia d’avui, ja jubilada, com a membre activa de la Junta de Govern i voluntària al Cinema Edison.

Va coordinar l’equipament de Roca Umbert (2008-2015), contribuint a fer-ne un espai de referència cultural per a la ciutat.

Al vostre dia a dia com a tècnics i responsables municipals de cultura, el patrimoni històric local és una presència constant. El veieu en els espais emblemàtics, però també en aquells detalls que, sense fer soroll, expliquen qui som: una façana que guarda la petjada d’un altre segle, una font que ha estat punt de trobada durant generacions, un element escultòric que ja forma part de la memòria col·lectiva.

  
El recent cas del Bureau of Labor Statistics (BLS) als Estats Units, on el cap de l’agència va ser apartat per lliurar dades que no encaixaven amb la narrativa política, recorda una veritat elemental: la informació no sempre confirma el que volem escoltar. Al sector cultural municipal català, també cal reflexionar sobre com recollim, interpretem i utilitzem les dades, i com això afecta la confiança, la presa de decisions i la capacitat de millora.
  
  

La conferència Mondiacult 2025, celebrada a Barcelona, reafirma la cultura com a pilar del desenvolupament sostenible i bé públic mundial. Però, més enllà de la retòrica, el document final deixa obertes moltes incògnites sobre el pas dels compromisos diplomàtics a les transformacions reals.
  
  
Del 29 de setembre a l’1 d’octubre de 2025, Barcelona ha acollit la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals i Desenvolupament Sostenible (Mondiacult 2025). Els ministres i ministres de Cultura de més de 150 països han signat un document final ambiciosament titulat Compromiso de los Ministros y Ministras de Cultura.

Barcelona ha estat aquests dies l’epicentre mundial de la reflexió cultural. La celebració de Mondiacult 2025 i de l’Àgora Cívica ha posat sobre la taula idees, propostes i reptes que van molt més enllà de les institucions: drets culturals, diversitat lingüística, nous rols dels museus, el paper dels joves, la igualtat de gènere o l’impacte de la intel·ligència artificial. Tot un mosaic de debats que ens interpel·len directament com a societat i que conviden també a repensar la cultura des de la proximitat, als municipis.
  
  

Drets culturals: de la teoria a l’acció

Drets culturals: l’hora de passar a l’acció

Judit Calveras Casanovas, 3 d'octubre de 2025

Barcelona ha estat l’escenari de Mondiacult 2025 i de l’Àgora Cívica, dos espais que han posat els drets culturals al centre del debat global i local. Des de la seva formulació a la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) fins a Mondiacult 2022, el camí ha anat consolidant la cultura com a dret ciutadà i bé públic global.

  
Què implica planificar quan ja no es tracta d’un únic equipament, sinó d’un ecosistema complex? El Pla director de Roca Umbert posa sobre la taula una qüestió menys visible però decisiva: quan la cultura es desplega en múltiples espais, agents i usos, el repte deixa de ser créixer i passa a ser governar.
  

Què podem aprendre del Fonds d’Innovation Territoriale francès? Una altra manera de fer política cultural des del territori, sense convocatòries però amb criteri, proximitat i risc.
  

Parlar d’innovació cultural en l’àmbit local s’ha convertit en una expressió tan repetida que corre el risc d’esgotar-se abans de fer-se realitat. Però, què vol dir innovar des del territori i amb el territori? Quins dispositius poden fer possible aquesta voluntat de transformació, sovint expressada però difícil de sostenir en el temps?

Setembre arrenca amb intensitat cultural als municipis: festes majors que combinen tradició i debat sobre recursos, espais patrimonials que es recuperen per a nous usos comunitaris, festivals que reforcen la proximitat i propostes que connecten la creació amb circuits internacionals. El #Som311 d’aquesta primera quinzena recull projectes que mostren com ajuntaments i entitats fan de la cultura una eina per enfortir la vida col·lectiva i projectar el territori.

  
L'APGCC presenta el primer decàleg sobre la precarietat laboral i professional dels gestors culturals a Catalunya
  
  

L’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) ha presentat al CERC el Decàleg per la dignitat laboral i professional de la gestió cultural a Catalunya, un document que vol fer visible i combatre la precarietat estructural que afecta el nostre sector.
  

Aquest inici de setembre ens ha deixat un mosaic dens de debats culturals: des de la llarga reivindicació d’un espai estable per a l’art contemporani a Barcelona fins al paper de la cultura en les lluites ideològiques, climàtiques i democràtiques a escala global. També s’han posat sobre la taula tensions sobre la governança dels museus, la precarietat del teatre independent, la necessitat de descentralitzar per garantir drets culturals i els reptes d’incorporar nous llenguatges com el videojoc als espais institucionals. Són senyals que la cultura continua sent terreny de disputa, però també d’imaginació col·lectiva i d’innovació social.
  
  
  
 Un centre d’art viu per a Barcelona

Palacio Barcelona

Daniel G. Andújar, 19 de setembre de 2025

Des de fa tres dècades, la comunitat artística reclama a Barcelona un espai estable, públic i àgil per a la creació i exhibició contemporània. El balanç fins avui és de precarietat i intents fallits. L’autor defensa que el Palau Victòria Eugènia  pot ser l’oportunitat històrica per establir aquest centre de programació intensiva sense col·lecció permanent, capaç de connectar artistes, fàbriques de creació, espais alternatius i públics.

  
El Pla estratègic de cultura de Sant Vicenç de Torelló no parteix de la manca ni de l’abundància. Parteix d’una realitat intermèdia: un municipi amb activitat cultural, teixit associatiu i equipaments, que necessita ordenar, connectar i donar direcció al conjunt.