Quan el desenvolupament artístic no és objecte de política pública, el risc creatiu no desapareix: es privatitza, es normalitza i esdevé un cost invisible del funcionament cultural.
La política cultural local ha après a programar, a gestionar equipaments i a parlar de drets culturals, però continua evitant l'angle mort: qui assumeix el risc, el temps i la incertesa que fan possible la creació? Quan els desenvolupaments artístics queden fora de l'agenda pública, el sistema pot continuar produint activitat, però ho fa desplaçant els costos cap als creadors, les petites estructures i les persones que operen als marges de la institució.
Quan les preguntes obliguen el museu a mirar-se
Continuar, i amplia, la conversa iniciada per Raquel Torrecilla Pallarès, membre d'Interacció, a Linkedin
Les preguntes que Raquel Torrecilla Pallarès ha compartit arran de la XXI Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus no són simples interrogants metodològics. Són una intervenció política. Són un recordatori que el museu, la seva arquitectura, els seus rols, les seves prioritats, és una construcció que pot ser llegida, disputada i transformada. I sobretot, són un avís que el debat no es pot quedar en el recinte d’una jornada: necessita espais públics de pensament, com Interacció, que permetin aprofundir-hi i donar-los continuïtat.