Interacció

  
  
Les activitats permeten programar, comunicar i avaluar què fan els equipaments culturals. La lectura comparada de quatre plans d’usos elaborats pel CERC mostra que aquesta unitat també ordena què esdevé visible, què queda subordinat i quines condicions d’ús podem reconèixer. L’article pregunta com les formes d’observació delimiten allò que arribem a comptar, atribuir i governar com a producció institucional.
  

Comptem activitats perquè són una unitat extraordinàriament útil. Tenen una data, un responsable, un pressupost, uns destinataris i un resultat identificable. Podem programar-les, comunicar-les, comparar-les i avaluar-les. També podem atribuir-les: sabem qui les organitza, qui les executa i qui hi participa. Quan expliquem què fa un equipament cultural, les funcions, els espectacles, els tallers, les exposicions, els assistents i els dies d’obertura ens ofereixen una imatge concreta del seu funcionament.

Aquesta precisió té una conseqüència. Allò que adopta la forma d’activitat es torna institucionalment visible amb molta facilitat. Disposa d’un començament i un final, ocupa un lloc al calendari i deixa resultats que poden ser registrats. L’equipament sembla actiu quan la seva agenda conté propostes i quan aquestes propostes convoquen públics. La dificultat apareix quan aquesta unitat d’observació acaba convertint-se, gairebé sense advertir-ho, en una definició d’allò que l’equipament produeix.

Què passa amb els processos, els treballs i les condicions que no adopten aquesta forma? Una sala sense públic està inactiva? Un assaig és una activitat de l’equipament o de l’entitat que l’utilitza? El muntatge forma part de la funció o constitueix un temps de treball propi? I què està fent una institució quan prepara les condicions perquè alguna cosa pugui passar, encara que encara no hagi passat? Aquestes preguntes no neguen la utilitat de comptar activitats. Interroguen el moment en què una forma útil de registre es converteix en el perímetre implícit del que reconeixem com a producció.

Els plans d’usos permeten veure aquesta qüestió en funcionament. Per ordenar un equipament, necessiten distingir funcions, actes, dies d’ús, assajos, tallers regulars, cessions, muntatges, espais disponibles i recursos professionals. En fer-ho, mostren que un mateix equipament pot oferir imatges diferents segons la unitat amb què sigui descrit. També revelen que, abans i després de cada activitat, hi ha decisions que distribueixen possibilitats, sostenen processos i restringeixen usos.

El Pla d’usos i proposta de gestió del Teatre Auditori Polivalent de Bigues i Riells del Fai ofereix una primera escena especialment precisa. Durant el 2023, el TAP va acollir 112 actes puntuals repartits en 119 dies d’ús. El mateix document registra, separadament, 246 activitats regulars, principalment assajos i tallers setmanals, que no incorpora al còmput d’actes puntuals (CERC, 2025a, p. 28). Segons què vulguem observar, l’equipament pot ser representat mitjançant 112 actes, 119 dies o 358 usos puntuals i regulars. Cap xifra no és falsa. Cadascuna respon a una pregunta diferent i ordena de manera diferent allò que succeeix dins l’equipament.

La diferència encara és més reveladora quan el pla compara els registres municipals amb altres sistemes. El TAP va acollir 24 funcions professionals durant el 2023, encara que només dues van ser incloses al Circuit de la Xarxa d’Espais Escènics Municipals (CERC, 2025a, p. 35). Les dades pròpies de l’Ajuntament, els Cercles de Comparació Intermunicipal i el Circuit no delimiten el mateix objecte. Un sistema incorpora usos culturals, socials, esportius, institucionals i regulars; un altre diferencia funcions professionals, no professionals i activitats de tercers; el Circuit recull la programació professional d’iniciativa municipal que compleix el seu perímetre. L’equipament no té una activitat prèvia i completament estable que els instruments es limitin a comptar. Cada instrument decideix quines pràctiques poden adquirir la forma d’activitat dins del sistema que construeix.

Aquesta constatació no invalida les dades. Permet entendre què fan. Comptar actes ajuda a seguir la programació; comptar dies permet observar l’ocupació; registrar assajos mostra la continuïtat de determinades pràctiques; delimitar funcions professionals fa possible comparar equipaments escènics. El problema sorgeix quan una d’aquestes representacions parcials passa a explicar per ella mateixa què fa l’equipament. Un assaig pot estar perfectament registrat i ocupar, alhora, una posició secundària dins de la xifra principal amb què es presenta l’activitat.

El Teatre Casal Cultural de Sant Fruitós de Bages confirma que aquesta diferència no és exclusiva del TAP. Entre el 2019 i el 2021, el teatre va passar de 168 a 226 dies anuals d’ús. Aproximadament el 76 % dels dies de la temporada 2020-2021 estaven vinculats a assajos d’entitats locals relacionades amb les arts escèniques i la cultura tradicional. Quan el document aplica els paràmetres del Pla d’equipaments culturals de Catalunya, adverteix que aquests paràmetres no contemplen l’ús per assaig (CERC, 2023, pp. 26-27). Els assajos compten per descriure l’ocupació efectiva i deixen de comptar quan la pregunta passa a ser el grau d’assoliment d’un estàndard d’activitat. La realitat no ha canviat entre una taula i l’altra. Ha canviat el lloc que aquella pràctica ocupa dins la interpretació.

Això obliga a matisar una idea habitual. No sempre comencem a observar massa tard. Els documents saben que hi ha assajos, cessions, activitats regulars i treball tècnic. Comencem a reconèixer massa tard quan prenem la presentació pública com el moment en què el treball de l’equipament adquireix consistència institucional. La qüestió ja no és només què queda fora de les dades, sinó què queda subordinat dins de les mateixes dades i quines conseqüències té aquesta jerarquia per a la manera d’entendre l’equipament.

El Pla del TAP introdueix una categoria que permet avançar en aquesta direcció: el temps brut d’ús. Una reserva no pot limitar-se a la durada de l’activitat. Ha d’incloure el premuntatge, el muntatge, les proves, el desmuntatge, la neteja i el temps necessari per tancar el recinte (CERC, 2025a, p. 53). La previsió anual arriba a comptabilitzar mig dia sense públic per cada funció, corresponent al muntatge i al desmuntatge (pp. 60 i 65). El temps sense públic no és aquí una interrupció del funcionament. Forma part de l’ús de l’equipament.

Aquest passatge permet abandonar una oposició massa simple entre activitat visible i treball invisible. El treball tècnic pot estar comptat i continuar sent interpretat només com una extensió temporal de la funció final. Existeix institucionalment perquè una activitat el reclama. Costa més reconèixer-lo com una forma de treball amb temporalitat, requeriments i valor propis. La programació concentra el sentit del procés i converteix les operacions que la fan possible en temps derivat.

Roca Umbert permet ampliar aquesta distinció més enllà del temps tècnic vinculat a una funció. El seu Pla director descriu residències, espais de treball, suport a la producció, acompanyament tècnic, mediació, formació, manteniment, administració i connexions entre agents. L’equipament aporta espais, recursos, continuïtat i condicions professionals a processos creatius que poden desembocar, o no, en una exhibició immediata. Atribuir a Roca Umbert l’obra creada pels artistes seria confondre contribució institucional i autoria. Reduir la seva contribució a les activitats exhibides deixaria sense explicació una part decisiva d’allò que l’equipament sosté.

El Pla d’usos de l’Escorxador de Santa Maria de Palautordera porta l’argument encara més enrere. L’encàrrec neix de la disponibilitat de l’antic escorxador i el document reconeix que «la infraestructura condiciona les possibles propostes futures» (CERC, 2024, p. 5). No hi ha primer un projecte complet i després un edifici neutre que l’acull. La configuració material preexistent delimita el camp dins del qual el projecte cultural haurà de prendre forma.

Abans que hi hagi programació, el pla ja distribueix sales d’assaig, bucs, espais de trobada, magatzems i zones de producció. També anticipa sistemes d’accés, horaris, responsabilitats dels usuaris, recursos professionals i diferents graus d’autonomia. L’equipament encara no produeix activitats. El procés de planificació ja està produint una estructura de possibilitats: delimita en quines condicions podran conviure les pràctiques, quins usos exigiran presència professional, quins podran funcionar fora de l’horari laboral i quines condicions materials s’hauran de sostenir perquè alguna cosa arribi a passar.

Fins aquí hem mirat què passa abans de l’activitat i durant el temps que la fa possible. La pregunta canvia quan l’activitat acaba. Pot haver deixat una capacitat adquirida, una relació, una manera de treballar, una dependència o una frustració. També pot no haver deixat res. La persistència no es pot deduir de la intensitat de l’activitat ni de la continuïtat dels usos. Exigeix observar què continua operant, durant quant de temps i per a qui.

El TAP ofereix aquí un contrast valuós. Una vintena d’entitats utilitzen regularment l’equipament i les 246 activitats periòdiques contribueixen a una ocupació gairebé diària durant bona part de l’any. La diagnosi assenyala, al mateix temps, que les reunions operatives vinculades a festes o actes puntuals no tenen continuïtat més enllà de cada esdeveniment. També constata que no existeixen espais formals de participació ni canals estables de corresponsabilitat en la planificació o la gestió (CERC, 2025a, p. 38). La continuïtat de l’ús no és la continuïtat de les relacions. I la continuïtat de les relacions, quan existeix, tampoc no implica necessàriament una acumulació de capacitat ni una intervenció més gran en les decisions.

Es pot assajar cada setmana i continuar sense intervenir en els criteris que ordenen el calendari, els usos o el manteniment dels recursos compartits. També poden produir-se relacions valuoses que el pla no està en condicions de reconstruir. Els documents permeten identificar dispositius orientats a conservar processos o connectar agents, com els fons documentals i les xarxes de cooperació de Roca Umbert. No permeten donar per demostrada la persistència dels efectes que aquests dispositius haurien pogut generar.

Aquesta limitació impedeix convertir qualsevol trobada en comunitat, qualsevol continuïtat en aprenentatge i qualsevol participació en corresponsabilitat. Alhora, revela una asimetria en la nostra capacitat d’observar. Sabem reconstruir amb molta exactitud què ha ocupat una sala. Ens costa més saber què ha canviat en les persones i les organitzacions que l’han utilitzada, quant ha durat aquest canvi i qui se n’ha beneficiat. Si allò que persisteix forma part del valor públic d’un equipament, cal construir formes d’indagació capaces de seguir-ho sense donar-ho per suposat.

La persistència tampoc és independent de l’organització institucional. Una relació o una capacitat adquirida necessita temps, espais i algun marge d’intervenció per continuar operant. Pot reforçar-se, transformar-se o quedar interrompuda segons com es distribueixin els recursos i les possibilitats d’actuar. Per això, després de preguntar què continua, cal preguntar qui té capacitat per conservar-ho, modificar-ho o interrompre-ho.

Els plans mostren que aquesta capacitat no deriva simplement de disposar d’un edifici. Depèn de calendaris, criteris de prioritat, recursos humans, condicions tècniques, sistemes d’accés i facultats reconegudes als usuaris. Disposar d’una sala no significa que qualsevol pràctica pugui desenvolupar-s’hi ni que tots els agents ocupin la mateixa posició davant de les normes que en regulen l’ús.

En el moment de la diagnosi, el TAP no disposava d’un reglament específic que fes públics els criteris de cessió i priorització. Les entitats assenyalaven manca de transparència sobre la disponibilitat, aplicacions percebudes com a desiguals de les normes, friccions horàries i dificultats d’accés a recursos compartits (CERC, 2025a, pp. 37 i 47-49). La falta de personal especialitzat limitava l’acompanyament tècnic i condicionava la qualitat o la possibilitat d’alguns actes (p. 38). L’accés formal a l’equipament no assegurava, doncs, una capacitat efectiva d’ús.

El pla proposa un calendari públic, un reglament i un ordre de prioritats. Aquestes mesures fan més transparent la gestió i, al mateix temps, mostren que regular és distribuir capacitats. Una activitat regular pot ser reubicada si coincideix amb un ús considerat prioritari. Les cessions gratuïtes queden condicionades a la disponibilitat de la sala i a l’absència de costos extraordinaris de personal (CERC, 2025a, pp. 63-64). Poder presentar una sol·licitud no equival a disposar de les condicions necessàries per utilitzar l’espai. La possibilitat efectiva depèn de la posició que cada ús ocupa dins de l’ordre institucional de prioritats.

Sant Fruitós mostra la mateixa qüestió des de les restriccions materials. Les dimensions de l’escenari i de la platea obliguen algunes entitats a oferir dues sessions, limitar entrades o deixar de fer determinades activitats. La saturació dificulta la gestió dels assajos i la manca de recursos humans provoca problemes per accedir a l’equipament (CERC, 2023, p. 39). Un espai molt utilitzat pot tenir una capacitat limitada per donar resposta a les pràctiques que hi busquen lloc. La intensitat d’ocupació no explica per ella mateixa què pot arribar a passar.

L’Escorxador permet veure com aquests marges de decisió es dissenyen abans de l’obertura. El pla proposa un sistema de targetes per accedir a sales, bucs i magatzems fora de l’horari laboral, sense personal presencial. Aquesta autonomia comporta responsabilitats sobre les reserves, el tancament i la conservació dels espais. L’espai juvenil queda exclòs del mateix règim i només podrà utilitzar-se amb la presència d’un dinamitzador (CERC, 2024, pp. 37-39). Una decisió aparentment operativa sobre targetes i horaris estableix graus diferents d’autonomia institucional. La pregunta sobre qui pot decidir què es concreta en qui pot entrar, en quin moment, amb quina supervisió i sota quina responsabilitat.

Aquest recorregut modifica també la manera d’interpretar el buit. A Roca Umbert, el pla identifica entre la ciutadania una «percepció errònia d’espais buits o infrautilitzats» i la relaciona amb la poca visibilitat de l’activitat quotidiana del recinte (CERC, 2025b, p. 30). Una nau pot semblar buida perquè l’assaig, la residència, la recerca o el treball intern no adopten la forma pública d’un esdeveniment. Fer visible aquesta activitat pot corregir una part de la percepció.

El mateix document afirma més endavant que hi ha naus no rehabilitades, espais sense usos definits i infraestructures efectivament infrautilitzades (CERC, 2025b, pp. 82-86). Les dues afirmacions no s’anul·len. Mostren que la categoria d’espai buit conté realitats institucionals diferents. En uns casos hi ha activitat quotidiana poc visible. En altres, manca rehabilitació, dotació tècnica, una funció consolidada o un projecte d’ús. Confondre-les pot conduir tant a exigir programació a espais que ja sostenen processos com a justificar una manca real d’ús apel·lant genèricament a la invisibilitat.

Bigues i Riells permet afinar la distinció. Un dia sense acte puntual pot contenir un taller o un assaig regular. Un dia sense públic pot estar dedicat al muntatge, les proves o el desmuntatge. L’absència de programació durant l’agost pot respondre a una pausa estacional. Una franja sense ús pot derivar d’un conflicte horari, de la manca de personal, de limitacions tècniques o de la inexistència d’informació pública sobre el calendari. El zero registrat no explica per ell mateix la situació institucional que l’ha produït.

Sant Fruitós introdueix la situació inversa. El Teatre Casal Cultural pot presentar 226 dies d’ús i continuar sense espai suficient per a determinats assajos, magatzems o activitats. La saturació no equival a una elevada capacitat institucional. L’Escorxador mostra, al seu torn, que un edifici encara sense activitat pot estar immers en un procés intens de producció pública: definició d’usos, adequació arquitectònica, previsió pressupostària, disseny dels accessos i dotació de personal. Abans que l’agenda comenci a omplir-se, ja s’està decidint sota quines condicions podrà fer-ho.

El buit deixa així de ser una dada autoexplicativa. Pot indicar invisibilitat, pausa, preparació, restricció, falta de recursos, infrautilització o absència de projecte. La pregunta rellevant no és només quant de temps o d’espai queda desocupat. Cal saber quina configuració institucional produeix aquell buit i què permet o impedeix. Dues sales sense activitat pública poden expressar situacions completament diferents: una pot estar sostenint un procés de treball i una altra pot haver quedat materialment indisponible.  
  

La forma d’observar l’equipament dona consistència institucional a unes pràctiques i en subordina unes altres.
  

Arribats aquí, la pregunta inicial no desapareix. Es torna més exigent. No es tracta de descobrir una producció amagada que només caldria afegir al recompte d’activitats. Tampoc tot allò que succeeix al voltant d’un equipament pot ser atribuït a la seva producció. La qüestió és què queda reconegut com a producció quan l’activitat es converteix en la unitat principal d’observació.

L’activitat funciona com un llindar de visibilitat institucional: té una data, uns responsables, un pressupost, uns destinataris i uns resultats atribuïbles. Pot ser programada, comunicada, comptada i avaluada. Els processos que no adopten aquesta forma poden quedar subordinats, encara que els mateixos documents els registrin i encara que siguin necessaris perquè l’activitat existeixi.

Roca Umbert ho mostra en la distribució pressupostària. El Pla director assenyala que la despesa estructural representa el 69,27 % i que l’activitat correspon aproximadament al 30 % del pressupost (CERC, 2025b, p. 28). La classificació separa estructura i activitat, encara que el personal, el manteniment, la gestió i la disponibilitat dels espais sostinguin qualsevol programació possible. Una reducció del nombre d’activitats podria no significar necessàriament una pèrdua de capacitat institucional si permetés preservar les condicions que fan possible la producció.

L’Escorxador fa visible aquesta relació abans que existeixi una programació consolidada. El pla estima 29.700 euros anuals per als perfils de dinamització i situa entre 4.000 i 10.000 euros la dotació destinada a activitats, a la qual caldrà afegir determinats costos tècnics (CERC, 2024, pp. 41-42). La diferència no estableix una jerarquia de valor entre estructura i activitat. Indica que mantenir disponible una capacitat d’ús exigeix treball institucional: gestionar reserves, acompanyar agents, conservar espais, sostenir horaris, resoldre conflictes i activar relacions. Aquest treball produeix condicions materials i organitzatives, encara que els processos culturals que aquestes condicions faciliten tinguin una autoria compartida o externa a l’equipament.

Aquí esdevé necessària la distinció entre producció directa i contribució. Les obres corresponen als artistes, les iniciatives a les entitats i les relacions a les persones que les construeixen. L’equipament pot produir directament activitats, serveis, regulacions i condicions materials. També pot contribuir a processos compartits els resultats dels quals no controla ni pot atribuir-se. Un espai de trobada pot facilitar una relació sense produir-la. Una residència pot sostenir un procés sense determinar-ne l’obra. Una taula de participació pot obrir un canal de decisió sense assegurar que totes les veus hi tinguin la mateixa capacitat d’incidència.

Distingir producció directa, contribució i condicions de possibilitat no redueix allò que fa l’equipament. Evita atribuir-li qualsevol efecte que es produeixi al seu voltant i permet identificar amb més precisió la seva responsabilitat. Podem preguntar què decideix, quins recursos mobilitza, quines possibilitats amplia, quines restringeix i sobre quins efectes encara no disposa de proves. La contribució no substitueix la producció com a resposta final. Permet precisar què pot atribuir-se a l’equipament, què depèn també de l’acció d’altres agents i sobre quins efectes encara no disposem de proves suficients.

Abans de decidir què produeix un equipament, hem d’examinar com hem construït allò que estem disposats a reconèixer com a producció. Les formes d’observació no es limiten a descriure-la. Intervenen en la delimitació del que podrà ser comptat, atribuït i governat com a producció institucional.
  

Referències

Centre d’Estudis i Recursos Culturals. (2023). Noves visions per a l’espai escènic de Sant Fruitós de Bages. Diputació de Barcelona.Text complet (pdf) 

Centre d’Estudis i Recursos Culturals. (2024). Pla d’usos de l’Escorxador. Santa Maria de Palautordera. Diputació de Barcelona. Text complet (pdf)

Centre d’Estudis i Recursos Culturals. (2025a). Pla d’usos i proposta de gestió del Teatre Auditori. Bigues i Riells del Fai. Diputació de Barcelona. Text complet (pdf) 

Centre d’Estudis i Recursos Culturals. (2025b). Pla director d’usos i activitats de Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Granollers. Diputació de Barcelona. Text complet (pdf) 

Imatge: elaboració pròpia amb eines d’IA generativa.