Interacció

 
Què podem arribar a veure quan mantenim una mateixa observació al llarg dels anys? La lectura conjunta dels nou informes del Cercle de Comparació Intermunicipal d’Espais Escènics corresponents al període 2016–2024 mostra el valor d’una sèrie continuada, però també els seus límits. Les dades permeten detectar que alguna cosa ha canviat. Entendre què significa aquest canvi exigeix context, interpretació i una conversa professional capaç de sostenir-se en el temps.

Al llarg dels anys, els municipis participants en el Cercle de Comparació Intermunicipal d’Espais Escènics han recollit dades, comparat resultats i compartit problemes de gestió. El resultat és una sèrie estadística que permet observar amb una continuïtat poc habitual l’evolució dels teatres municipals. Llegir seguits els informes permet veure, però, alguna cosa més. Al voltant de les dades s’ha sostingut una pràctica recurrent d’observació compartida. Potser el valor més difícil de mesurar del Cercle sigui precisament aquest: haver convertit la comparació en una conversa professional que es repeteix en el temps.

Les dues lectures anteriors d’aquesta sèrie miraven què permetien entendre els informes sobre els espais escènics i els seus públics. Una tercera qüestió només es fa visible després de recórrer la sèrie sencera. Aquesta vegada no parla tant dels espais escènics com de la manera com els observem.

Una primera constatació és important. El sistema d’indicadors és més estable del que podria suggerir una història basada en la innovació metodològica. Al llarg dels anys es produeixen ajustos, s’incorporen variables i apareixen noves preocupacions, però l’arquitectura general manté una continuïtat notable. La història dels Cercles, per tant, no és la d’uns indicadors cada vegada més sofisticats que van capturant progressivament tota la complexitat dels equipaments.

Des de les primeres edicions, el Cercle no es planteja únicament com un sistema per obtenir informació comparada. La seva metodologia incorpora els responsables municipals a la definició i validació dels indicadors, l’anàlisi dels resultats, la comparació entre municipis i la identificació d’accions de millora. Les metodologies dels tallers han anat canviant, des del treball sobre fortaleses i els mapes de relacions fins a dinàmiques com «Un problema, una solució». El principi es manté: les dades són el punt de partida d’una conversa entre professionals que comparen situacions, identifiquen problemes, contrasten experiències i exploren possibles respostes.

Això permet entendre d’una altra manera què significa mantenir un Cercle al llarg del temps. No s’acumulen només dades. Es reitera una pràctica: mesurar, comparar, interpretar, compartir i tornar a observar.

I aquesta continuïtat modifica el valor de les mateixes dades.

Un indicador observat un any permet saber quant. Comparat entre municipis, permet preguntar respecte de qui. Mantingut durant anys, permet observar com està canviant. Quan el context es transforma prou, pot acabar plantejant una pregunta més difícil: continua significant el mateix?

La pandèmia permet veure especialment bé aquest mecanisme. El 2020 altera radicalment l’activitat dels espais escènics mentre l’arquitectura general dels indicadors continua sent recognoscible. Apareixen programacions virtuals, retorns d’entrades, canvis d’horaris, noves formes de comunicació amb els públics i problemes que el sistema no havia estat dissenyat per anticipar. Les dades continuen sent necessàries, però per interpretar què està passant cal situar-les en un context excepcional i relacionar-les amb el coneixement dels professionals que estan gestionant aquella situació.

Després de la pandèmia, el 2019 es converteix en la principal referència per mesurar la recuperació. Durant els primers anys aquesta comparació és extraordinàriament útil: permet saber quina activitat torna, a quin ritme ho fa i quins indicadors continuen allunyats dels nivells previs. A mesura que passen els anys, la mateixa referència comença a generar una pregunta diferent.

Els abonaments en són un bon exemple. Saber que continuen per sota dels nivells previs a la pandèmia permet mesurar una distància. El que l’indicador no pot determinar per si sol és què significa aquesta distància. Pot tractar-se d’una recuperació encara incompleta. Pot expressar també un canvi en la manera com els públics volen relacionar-se amb els equipaments.

La diferència és important. En el primer cas, el passat continua sent una referència adequada i el problema consisteix a recuperar-lo. En el segon, el passat ens serveix per detectar que alguna cosa ha canviat, però ja no necessàriament per establir cap a on hauria d’evolucionar.

Una experiència professional compartida arran de la publicació de la peça anterior ho expressava amb un indicador molt concret. En un espai escènic, la taxa d’obertura dels correus electrònics es mantenia alta any rere any. Mirat des d’aquesta dada, el vincle amb els públics semblava haver-se recuperat. La taxa de clic, però, no seguia la mateixa evolució. Totes dues dades eren correctes. El que mostraven era que una mateixa aparença de continuïtat podia amagar una relació diferent.
  

    La continuïtat permet detectar la desviació. Interpretar què significa exigeix alguna cosa més que la sèrie.
  

Això no redueix el valor de mesurar. Sense continuïtat difícilment podríem detectar que alguns comportaments divergeixen, que determinades diferències persisteixen o que allò que inicialment interpretàvem com una anomalia conjuntural comença a estabilitzar-se. La pregunta apareix precisament perquè disposem de dades suficients per formular-la.

La dificultat sorgeix quan interpretem una variació quantitativa des de les mateixes categories amb què interpretàvem el passat sense preguntar-nos si la realitat que representen també ha canviat. Arriba un moment en què mesurar millor la mateixa cosa pot no ser suficient. Cal preguntar-se si continuem mesurant allò que necessitem comprendre.

És aquí on la metodologia dels Cercles adquireix una significació especial. La comparació entre municipis no serveix únicament per situar cadascun respecte d’una mitjana. Els tallers creen un espai on un resultat pot confrontar-se amb contextos diferents, experiències professionals, problemes compartits i respostes assajades en altres municipis. La dada deixa de ser només un resultat i es converteix en una pregunta sobre la pràctica.

Aquesta concepció de l’avaluació com a espai d’aprenentatge no és exclusiva dels Cercles. The Evaluation Journey, de Dagna Gmitrowicz i Marie Le Sourd, planteja l’avaluació com una pràctica participativa vinculada a l’aprenentatge i a la millora de les organitzacions culturals. (on-the-move.org) Els Evaluation Principles del Centre for Cultural Value insisteixen, en una línia semblant, a prioritzar l’aprenentatge sobre el simple seguiment i a entendre l’avaluació com una pràctica connectada, capaç de generar aprenentatge amb altres. (culturalvalue.org.uk) Llegits des d’aquesta perspectiva, els Cercles combinen dues continuïtats que sovint observem separadament: la de les dades i la dels espais on aquestes dades són interpretades.

Potser és aquí on es troba una part important del seu valor acumulat. Els anys no proporcionen només una sèrie més llarga. Proporcionen la possibilitat de tornar sobre preguntes semblants en contextos diferents, contrastar resultats amb l’experiència d’altres municipis i detectar quan una explicació que havia estat útil deixa de ser suficient.

Aquesta conversa professional té també els seus límits. Els mateixos informes mostren una valoració elevada dels tallers i una percepció significativa entre els participants que el Cercle contribueix a millorar els serveis. Alhora, la circulació d’aquest coneixement cap als nivells estratègics és més limitada. Convertir dades en interpretació compartida no és encara convertir coneixement en decisió institucional. Que aquest coneixement circuli per l’organització i incideixi en la decisió depèn d’altres mecanismes que els indicadors i els tallers, per si sols, no poden garantir.

Després d’anys de continuïtat, la fortalesa del Cercle no consisteix només a poder mirar enrere. Consisteix a disposar d’una sèrie prou llarga per detectar quan el present comença a deixar d’assemblar-se al passat i, alhora, d’un espai professional on preguntar-se què significa aquesta diferència.

És en aquest doble moviment, detectar el canvi i sostenir la conversa sobre el seu significat, on una sèrie de dades comença a convertir-se en una infraestructura de coneixement.
  

Autoria de la lectura

Lectura i redacció: Roser Mendoza, CERC. 
  
    

Referències

Diputació de Barcelona. (2017–2025). Cercle de Comparació Intermunicipal d’Espais Escènics. Informes anuals de resultats (edicions 2016–2024). Oficina de Difusió Artística, Diputació de Barcelona.
Cercles de Comparació Intermunicipal d’Espais Escènics – Oficina de Difusió Artística

Gmitrowicz, D., i Le Sourd, M. (2018). The Evaluation Journey: A Toolkit for Cultural Operators. European Network of Cultural Centres. (on-the-move.org)
The Evaluation Journey – European Network of Cultural Centres

Centre for Cultural Value. (2021). Evaluation Principles. University of Leeds. (culturalvalue.org.uk)
Evaluation Principles – Centre for Cultural Value
  

Imatge: elaboració pròpia amb eines d’IA generativa.