Destacats

Sobre les idees que veuen la llum i les que no

Fa uns dies, durant un congrés, escoltava professionals del sector explicar projectes de mediació i educació cultural molt interessants. Projectes construïts a foc lent, desenvolupats amb comunitats, centres educatius, artistes o col·lectius; processos que havien necessitat temps per assajar, equivocar-se, reformular-se i trobar la seva manera de ser.

Mentre els escoltava, em vaig descobrir pensant diverses vegades "quina sort haver pogut fer això".

Qui es queda els diners quan acaba el festival

L’estiu, per a moltes de nosaltres, és sinònim de festivals. Els caps de cartell es repeteixen setmana rere setmana: grups anunciats amb mesos d’antelació, abonaments que es venen abans que ningú sàpiga ben bé què hi té, una sensació constant que t’hi has de sumar abans que s’esgotin les entrades... És un ritual col·lectiu, sí, però també és un mercat que té les seves pròpies regles. I, com tot mercat, algú es queda els beneficis quan tot acaba.

Un museu amb potes. Cultura popular, patrimoni viu i comunitat

Les entitats de cultura popular acostumen a aparèixer vinculades a la festa, la tradició, el calendari popular o el folklore. Quan ens hi acostem des de la gestió cultural, hi trobem moltes altres capes. Hi ha transmissió entre generacions, vincle amb el territori, vida associativa, treball voluntari, memòria compartida i construcció de comunitat.

Els desenvolupaments artístics, l’angle mort de la política cultural local

 
  

Quan el desenvolupament artístic no és objecte de política pública, el risc creatiu no desapareix: es privatitza, es normalitza i esdevé un cost invisible del funcionament cultural.
  

La política cultural local ha après a programar, a gestionar equipaments i a parlar de drets culturals, però continua evitant l'angle mort: qui assumeix el risc, el temps i la incertesa que fan possible la creació? Quan els desenvolupaments artístics queden fora de l'agenda pública, el sistema pot continuar produint activitat, però ho fa desplaçant els costos cap als creadors, les petites estructures i les persones que operen als marges de la institució.

Mireia Sallarès: “La inseguretat em sembla inherent a la creació”


  
Amb motiu de l’Espai Claustre celebrat al CERC el 24 de febrer de 2026, hem entrevistat Mireia Sallarès, una de  les artistes i realitzadores més incisives i crítiques del moment actual, a  cavall sempre entre diferents projectes i països, perquè ens expliqui la seva visió de l’art, de la cultura i del moment polític que estem vivint.

Aquesta  és la conversa que hi hem mantingut.
  

La festa com a espai de disputa social


  
  

Les polítiques patrimonials acostumen a presentar les festes populars com a espais de cohesió, identitat compartida i continuïtat cultural. L’article de Xavier Roigé Ventura, Mireia Guil Egea i Lluís Bellas Melgosa qüestiona aquesta lectura simplificada i defensa una idea molt més conflictiva del patrimoni immaterial: les festes són també espais de tensió, disputa i confrontació política.
  

Les indústries culturals i creatives, una categoria pública de contorns variables


  
Les indústries culturals i creatives han adquirit una presència creixent en les polítiques europees. Aquesta expansió no respon, segons l’article, a una definició cada vegada més precisa del sector. Prové de la capacitat de la noció per reunir objectius diversos: identitat europea, desenvolupament econòmic, regulació audiovisual, innovació, digitalització i suport institucional.

L’impuls al sector musical i als drets culturals a través de la música, bases per un nou pla estratègic a Vic


  
El valor del document rau en una idea de fons: sense governança, no hi ha política cultural sostenible. La música deixa de ser un àmbit sectorial per esdevenir una política pública amb capacitat d’ordenar i projectar ciutat. A Vic, la qüestió no és si hi ha música. La qüestió és com es governa perquè aquesta riquesa no es dispersi, sinó que es converteixi en estructura, dret i oportunitat compartida. (n. de l'e., 2026)


El dimecres 27 de novembre es va presentar el Pla estratègic per a la música de Vic, un document que marca un full de ruta estratègic per als propers anys. A petició de la Regidoria de cultura i llengua de l’Ajuntament de Vic, el treball ha estat possible amb el suport Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC).
 

Festival Panoràmic La creació i la reflexió al servei dels posicionaments extrems


Els festivals culturals sovint es presenten com a espais de programació i exhibició. Panoràmic apunta una altra possibilitat: el festival com a dispositiu de lectura del present. El Festival ha programat, un any més, les jornades professionals.

Panoràmic, que compta amb el suport de l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, és el festival que explora la relació entre el cinema, la fotografia i les noves formes d’imatges, i promou i incentiva la recerca de nous llenguatges i narratives audiovisuals.

Panoràmic està organitzat per Grisart Lab, i promogut per l’Ajuntament de Granollers i Roca Umbert Fàbrica de les Arts. La direcció del festival està formada per Joan Fontcuberta, Laia Casanova i Albert Gusi,

Els meus millors consells, de Cristian Añó Frohlich


Comencem el curs amb les piles ben carregades i amb moltes ganes de cultura!

Com no podria ser d’una altra manera, tornem a comptar amb els consells que, de forma mensual, aniran compartint persones de l’àmbit de la gestió cultural.

Aquest setembre és el torn de Cristian Añó Frohlich, llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i fundador i actual director de Sinapsis, entitat  que des del 2006 treballa entorn en les pràctiques d’educació artística, mediació cultural  i comunitària i drets culturals. En el marc d’aquesta plataforma ha desenvolupat projectes de recerca, programes de mediació per institucions culturals i projectes comunitaris