Interacció

  
  
Cultura democràtica: obrir les arts a tothom, de John Holden, planteja una qüestió que travessa les polítiques culturals: qui té autoritat per decidir què té valor cultural i en quines condicions la ciutadania pot participar d’aquesta decisió? Publicat per Demos el 2008, l’assaig discuteix una oposició molt arrelada en el debat britànic entre excel·lència artística i democratització. La seva tesi és clara: ampliar l’accés i la participació no implica rebaixar la qualitat. El problema apareix quan la defensa de la qualitat serveix per preservar l’autoritat d’aquells que ja ocupen les posicions de decisió.

Holden parteix d’una cultura distribuïda entre tres esferes cada vegada més interconnectades: la cultura de finançament públic, la cultura comercial i la cultura domèstica. En les dues primeres hi ha guardians que seleccionen què es produeix, es finança o circula. La cultura domèstica ofereix barreres d’entrada molt menors i Internet n’ha multiplicat les possibilitats de creació i difusió. Aquest creixement de la creativitat quotidiana, però, no significa que s’hagi assolit una cultura democràtica: persisteixen desigualtats importants en la capacitat de participar en la cultura finançada públicament.

El nucli més incisiu de l’assaig apareix en la crítica a l’exclusivisme cultural. Holden identifica l’expert que utilitza el coneixement per excloure, l’entès que converteix el gust en signe d’estatus i l’avantguarda que defineix el seu valor precisament per oposició al públic. En tots tres casos, la qüestió de la qualitat acaba confonent-se amb una qüestió de poder. L’autor contraposa aquest model al del professional que posa el coneixement al servei de l’educació, la capacitació i el judici ciutadà.
  

La cultura democràtica no consisteix a substituir el criteri professional pel criteri del públic, sinó a deixar de reservar als professionals el monopoli de la decisió cultural.
  

A partir d’aquí, Holden trasllada principis de la democràcia política al funcionament de la cultura. Una cultura democràtica hauria de fonamentar-se en universalisme, pluralisme, igualtat, transparència i llibertat, disposar d’institucions representatives i reconèixer jurídicament la participació cultural. Això afecta la composició dels òrgans de govern, els criteris de finançament, la informació pública, l’educació cultural i la manera d’incorporar la ciutadania a les decisions. El públic deixa així de ser considerat únicament com a audiència, assistent o no assistent i passa a ser reconegut com a subjecte capaç de formar criteri i intervenir en la vida cultural.

Aquesta transformació modifica també la funció dels professionals. L’expertesa continua essent necessària, però la seva legitimitat prové de posar-se al servei d’una ciutadania informada. Holden rebutja explícitament una cultura decidida per plebiscit. El que proposa és una relació més madura entre coneixement especialitzat i capacitat ciutadana, basada en el respecte mutu. D’aquí deriva una de les formulacions més potents del text: la cultura ha de ser alguna cosa que tothom tingui i faci, no alguna cosa que una part de la societat dona, ofereix o proporciona a una altra. 
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, l’assaig conserva força perquè desplaça la democratització cultural des de l’ampliació dels públics cap a la distribució de capacitats i poder. Alhora, el seu marc manté alguns límits propis del debat de 2008. La distinció entre cultura pública, comercial i domèstica resulta avui menys nítida, especialment després de la consolidació de les plataformes digitals, i la participació ciutadana queda formulada sobretot des de les institucions existents. Amb tot, Holden anticipa una pregunta que després adquirirà centralitat en els debats sobre drets culturals: no només qui accedeix a la cultura, sinó qui disposa de les condicions per participar, crear, valorar i intervenir en les decisions que configuren la vida cultural.
  

Referència 

Holden, J. (2008). Cultura democràtica: obrir les arts a tothom. Demos.  .

Text complet (pdf)