Interacció

  
De manera progressiva, la idea de fair practice s’ha anat instal·lant amb força en el sector cultural europeu. Cartes de bones pràctiques, codis ètics, protocols de remuneració, criteris de transparència o recomanacions sobre governança han proliferat en xarxes, institucions i administracions. La voluntat és comprensible. En un ecosistema cultural travessat per la precarietat, les desigualtats i les relacions de poder opaques, la demanda d’equitat s’ha convertit en una qüestió central.

Ara bé, què passa quan la fairness deixa de pensar-se com un marc normatiu i es mira des de les pràctiques quotidianes? Què apareix si, en comptes de preguntar “quin protocol garanteix una pràctica justa?”, observem com artistes, col·lectius i espais independents intenten sostenir formes de treball més habitables en contextos fràgils, precaris o comunitaris?

L’informe Connecting the Dots: Fair Arts Practice in Contexts, publicat per l’IETM el febrer de 2026, és interessant precisament perquè desplaça la pregunta. No ofereix un nou manual europeu de bones pràctiques. Tampoc construeix un model universal exportable. El document proposa una altra operació: observar com diferents iniciatives culturals intenten negociar formes de fairness des de les seves pròpies condicions materials, socials i polítiques. I el que emergeix és molt més ambigu i contradictori que un catàleg de solucions.

Una de les idees més fortes del text és que la fairness no apareix com un estat estable ni com un sistema perfectament definit. Molts dels col·lectius entrevistats expliquen, fins i tot, la seva dificultat amb el mateix terme. El perceben com una categoria rígida, associada a sistemes legals, mecanismes d’avaluació externa o estàndards abstractes difícils d’aplicar a pràctiques comunitàries canviants. L’informe acaba formulant una intuïció important: la fairness funciona menys com un conjunt de regles fixes que com una negociació contínua adaptada a contextos concrets.

Aquest desplaçament és important perquè evita tant la idealització institucional com la romantització comunitària. El document no defensa que les estructures informals siguin necessàriament més justes. De fet, moltes de les experiències analitzades mostren fins a quin punt les pràctiques alternatives també produeixen tensions, desgast i noves formes d’asimetria.
  

Entre el protocol i la pràctica, les formes d’organització es deformen, s’ajusten i es negocien.
  

El Seoul Fringe Festival, a Corea del Sud, ha substituït part de la programació jeràrquica tradicional per processos col·lectius de negociació entre artistes i espais. El que resulta interessant no és només el mecanisme participatiu. És el context contra el qual opera. L’informe situa l’experiència en un context fortament competitiu, marcat per jerarquies generacionals i per una burocratització intensa dels sistemes públics de suport cultural. Davant d’això, aposta per processos de conversa i negociació directa entre participants. Però el mateix informe mostra els límits del model. Els artistes més joves continuen tenint dificultats per confrontar figures més consolidades. Les reunions requereixen una mediació constant. El festival reconeix que necessita formar equips en facilitació i gestió de conflictes perquè les jerarquies socials continuen operant fins i tot dins estructures participatives.

La mateixa tensió apareix a tiSamjort, el col·lectiu cambodjà que defineix la conversa com a infraestructura. El projecte funciona amb una estructura deliberadament petita, flexible i afectiva. Les decisions es prenen per consens. Les contribucions depenen de les possibilitats reals de cada membre. No hi ha una arquitectura rígida de responsabilitats. Aquesta flexibilitat els permet evitar part de la rigidesa institucional que rebutgen. Però també té costos importants. El mateix col·lectiu explica que sostenir l’espai implica assumir despeses de manera informal, netejar els espais elles mateixes perquè no poden pagar personal o mantenir el projecte gràcies a grans quantitats de temps no remunerat.

En un moment especialment revelador, reconeixen que el “no pressure” pot acabar generant noves formes de pressió interna a mesura que el projecte creix. La frase sembla petita, però descriu una paradoxa molt contemporània: estructures creades per fugir de la rigidesa poden acabar produint formes de pressió difícils de verbalitzar.

Aquí l’informe és especialment lúcid. La cura no apareix com una alternativa màgica a la precarietat. Sovint apareix com allò que permet compensar-la provisionalment.

També Five Arts Centre, a Malàisia, introdueix una idea valuosa per al debat cultural contemporani: sostenir la multiplicitat és esgotador. El col·lectiu defensa des de fa dècades formes culturals no homogènies, espais de dissens i processos de decisió compartits. Però el document evita idealitzar aquesta governança col·lectiva. Explica reunions llarguíssimes, tensions permanents, necessitat de mediació emocional i un enorme treball invisible per sostenir la convivència dins la diversitat. En alguns moments, les decisions acaben resolent-se, literalment, per “qui aguanta més hores parlant”.

Aquestes escenes concretes són probablement una de les aportacions més valuoses del document. Permeten entendre que la fairness no és un estat harmònic, sinó una manera de gestionar conflictes, desequilibris i fragilitats sense expulsar-los automàticament del sistema.

Per això el text resulta especialment útil des de les polítiques culturals locals. No perquè ofereixi models transferibles mecànicament, sinó perquè obliga a revisar algunes inèrcies institucionals molt presents també en l’àmbit municipal.

Moltes polítiques culturals actuals continuen funcionant des d’una necessitat permanent de llegibilitat: indicadors, calendaris, protocols, outputs, jerarquies definides, sistemes d’avaluació homogenis. L’informe no rebutja aquests instruments. Però sí que alerta d’un risc important: convertir la fairness en una checklist institucional desvinculada del treball relacional que realment la sosté.

Les burocràcies tendeixen a expulsar allò que no és fàcilment mesurable: el temps de mediació, la construcció de confiança, el conflicte, l’escolta, la fragilitat organitzativa o el treball emocional. Però les estructures alternatives tampoc resolen automàticament el problema. Moltes vegades absorbeixen enormes quantitats de treball afectiu invisible sostingut per persones que accepten salaris baixos, precarietat o sobrecàrrega perquè creuen en el projecte.

No planteja una oposició simple entre institució i comunitat, entre burocràcia i autonomia. El que mostra és que qualsevol forma d’organització cultural implica costos, exclusions i formes de desgast. La pregunta real és una altra: qui assumeix aquests costos i com es reparteixen?

Aquesta és també una pregunta central per a les polítiques culturals locals. Perquè moltes administracions incorporen avui discursos sobre participació, comunitat o cures sense modificar necessàriament les condicions materials que permetrien sostenir-les. El problema no és només discursiu. És estructural. El temps necessari per construir confiança, negociar desacords o sostenir processos col·lectius rarament encaixa amb els ritmes administratius, els calendaris polítics o les lògiques d’avaluació contemporànies.

Potser aquí apareix la pregunta més difícil que deixa oberta l’informe. Què passa si les pràctiques culturals menys extractives necessiten institucions menys orientades a l’output immediat, més lentes i capaces d’assumir conflicte, mediació i temps improductius?

I encara més: fins a quin punt les administracions estan disposades a sostenir estructures culturals que no sempre poden traduir-se fàcilment en indicadors, retorns o impactes visibles?

L’informe no ofereix una resposta tancada. Però sí que força una pregunta política de fons: si la fairness depèn també de temps, estabilitat, confiança i capacitat de sostenir relacions, potser el debat ja no és només com organitzar millor els projectes culturals. Potser el debat és quines institucions culturals som capaços d’imaginar i sostenir.
  

Autoria del text

Roser Mendoza, CERC.
  

Referència

Myat Thwe, P., Brennert, K., i Enyatseng, T. (2026). Connecting the dots: Fair arts practice in contexts. IETM.

Text complet (pdf)
  
  
  
Imatge conceptual de creació pròpia, generada amb IA