Apunts

  
Aquest anuari captura un moment en què la cultura digital es presenta com a horitzó de transformació del sector cultural. En el cas de les arts escèniques, la tecnologia apareix com una oportunitat per ampliar públics, generar comunitat i redefinir l’experiència cultural. Rellegir-lo avui permet prendre distància d’aquest entusiasme inicial i observar què ha passat amb aquestes promeses: quines s’han consolidat, quines s’han matisat i quines han quedat en l’àmbit de la projecció. És en aquest contrast on el text adquireix tot el seu valor. (n. de l'e., 2026)
  

L’Anuari AC/E analitza com les tecnologies digitals transformen la creació escènica, els models de difusió i la relació amb els públics.
  

  
L’estudi d’impacte del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) proposa una lectura que desborda els marcs habituals amb què sovint s’avaluen els esdeveniments culturals. No es limita a quantificar retorns econòmics, sinó que incorpora de manera sistemàtica dimensions socials, culturals i ambientals, situant el festival com un dispositiu complex de producció de valor públic.

  
Mesurar el valor de la cultura s’ha convertit en una exigència recurrent en la presa de decisions públiques. A holistic approach to valuing our culture no rebutja aquesta exigència, però en qüestiona el marc. El problema no és només com mesurar, sinó què entenem per valor i amb quines eines el capturem. L’informe proposa sortir d’una falsa dicotomia entre economia i cultura per plantejar una aproximació més complexa, situada i operativa.
  

  
Parlar d’“economia de la cultura” sovint suggereix que la cultura funciona com qualsevol altre sector econòmic, governat per les mateixes lleis de mercat. Aquest article de Rubén Martínez qüestiona aquesta idea i defensa una tesi més radical: la cultura no té una economia pròpia separada de la política.

El text recorda que cap mercat cultural existeix de manera espontània. Les formes de producció, distribució i consum cultural depenen sempre de marcs legals, de polítiques públiques i de decisions institucionals que configuren els espais econòmics possibles. 

Llegir aquesta reflexió permet revisar un dels supòsits més estesos en el discurs contemporani sobre les indústries creatives. El text convida a pensar que el debat cultural no consisteix només a adaptar-se a uns mercats preexistents, sinó també a decidir políticament quin tipus de mercats culturals es vol construir i amb quines regles.