participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Ministère de la Culture - DG Patrimoines
Quines eines teòriques del procomú ens ajudarien a pensar i definir millor el patrimoni? Fins a quin punt els béns comuns ens permetrien empènyer la noció més estesa de patrimoni, anar més enllà i, fins i tot, fer-la obsoleta?
La qüestió dels béns comuns està cada vegada més present als projectes de recerca, a les polítiques públiques i el discurs polític, als moviments ciutadans i a les demandes col·lectives.
La pandèmia va accelerar la digitalització de la cultura, però també va obligar a mirar de nou els espais físics. Places, carrers, biblioteques, centres cívics, museus, parcs i equipaments culturals van deixar de ser elements de fons de la vida quotidiana per convertir-se en objectes de debat públic. La interrupció de les activitats presencials va fer visible fins a quin punt aquests espais no són només contenidors d'activitats, sinó infraestructures essencials de relació, participació i ciutadania.
La pandèmia va accelerar processos que ja estaven en marxa. En pocs mesos, equipaments culturals, administracions i organitzacions van traslladar una part significativa de la seva activitat a l'entorn digital. La urgència de mantenir el contacte amb els públics i sostenir una mínima continuïtat de la vida cultural va convertir la digitalització en una prioritat immediata. Tanmateix, un cop superada la fase d'emergència, la pregunta rellevant no és fins a quin punt la cultura s'ha digitalitzat, sinó quin tipus d'ecosistema cultural està emergint d'aquest procés.
Agència de Salut Pública de Catalunya
Segons l'Institut Català de la Salut (ICS) s’estima que un 80% dels factors que determinen la salut de les persones estan fora del sistema sanitari i cada vegada el consens al voltant dels beneficis de la participació en activitats culturals i comunitàries en la prevenció de problemes de salut – especialment aquells relacionats amb la salut mental – és creixent.
Cada dia són més les iniciatives que connecten la dansa amb la salut i el benestar, demostrant que aquestes relacions tenen un impacte positiu, tant en el benestar individual i com en el relacional, i promovent aspectes tan diversos com la solidaritat, la cohesió o el diàleg intercultural.
L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), a través de l'Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC), ha tret a la llum un informe que analitza el fort impacte que ha tingut la pandèmia en l’assistència a les activitats culturals que es realitzen en museus i altres centres expositius.
Publicat en plena pandèmia, aquest text introductori coordinat per Glòria Jové proposa una reflexió que va més enllà de l’impacte immediat de la COVID-19 sobre els museus i les institucions culturals. El punt de partida és que la crisi sanitària ha fet visibles preguntes que ja existien: quin paper han de tenir aquestes institucions en una societat en transformació i com poden reforçar el seu vincle amb la ciutadania i el territori.
Les organitzacions culturals acostumen a pensar-se a si mateixes com a entitats autònomes amb una missió pròpia, uns públics definits i uns objectius específics. Aquesta guia de Raluca Iacob proposa una mirada diferent: entendre que bona part de la capacitat transformadora de la cultura depèn de les relacions que s'estableixen entre organitzacions, professionals, comunitats i institucions.
Què implica pensar una política cultural en un municipi petit, amb població dispersa i amb una base associativa que sosté bona part de l’activitat? El Pla d’Acció Cultural de Font-rubí posa sobre la taula una qüestió que sovint queda diluïda: la cultura local no es juga només en la programació, sinó en la capacitat d’articular territori, agents i sentit compartit en contextos fràgils.
Les joves prenen la paraula. Les escoltem?
El binomi joves i cultura sovint és difícil de combinar i això porta a llegir a les persones joves com a aquell sector de la societat estrany, sempre difícil de que accedeixi a participar de la cultura, com si visquessin a un món paral·lel. Existeixen polítiques específiques per la gent jove, programes adreçats específicament a aquest públic, accions determinades enfocades a atraure les joves masses i, tot i així, segueix sent un sector absent a múltiples equipaments culturals.