Interacció

  
Què fem amb els passats que una societat voldria oblidar?
  

Oblidar forma part de la memòria individual. La memòria col·lectiva funciona d’una altra manera: allò que una societat recorda, oblida o deixa fora del relat comú depèn també de les decisions que pren sobre el seu passat.

La memòria històrica no es construeix igual a tot arreu. Depèn de les polítiques públiques, de l’educació, dels memorials i els nomenclàtors, del debat social i també de les formes culturals amb què una societat representa els seus episodis més conflictius. Hem reunit alguns d’aquests àmbits per plantejar una qüestió: què explica d’una societat la manera com recorda i fa memòria del seu passat?

El primer nivell és el de l’espai públic. Els memorials i els noms dels carrers no són simples elements del paisatge urbà. Determinen quins noms, episodis i figures formen part de la memòria quotidiana d’una comunitat. El debat sobre el nomenclàtor mostra que retirar, mantenir o substituir un nom també és prendre una posició sobre allò que es vol reconèixer i transmetre.

L’educació constitueix un altre espai decisiu. El que s’explica a les aules, la importància que s’hi dona i la manera com es construeix el relat històric contribueixen a formar la memòria de les noves generacions. Per això la memòria democràtica no depèn només de disposar de monuments o commemoracions: també necessita coneixement històric i capacitat per interpretar-lo.

La relació amb el passat es manifesta igualment en la cultura. L’humor, el cinema o l’art poden obrir noves maneres d’apropar-se a episodis traumàtics, i també poden provocar reaccions especialment fortes quan el tema continua sent proper o quan el procés de reparació i elaboració de la memòria no està resolt. L’entrada original proposava precisament aquesta pregunta a partir d’un monument i d’una pel·lícula.

El vídeo «No és igual arreu» remet a Los colonos del Caudillo, documental de Lucía Palacios i Dietmar Post estrenat el 2013. El seu interès per a aquesta lectura és directe: la memòria del franquisme continua inscrita en els llocs, els noms i els relats que formen part de la vida quotidiana.

L’altre cas ens porta a la memòria de l’Holocaust. El projecte Yolocaust, de Shahak Shapira, va intervenir sobre les fotografies de visitants del Memorial als Jueus Assassinats d’Europa, a Berlín, que hi apareixien en actituds lúdiques o descontextualitzades. La confrontació amb imatges dels camps d’extermini posava en evidència la distància entre el significat d’un espai de memòria i l’ús que en poden fer els seus visitants. L’article de Catorze recupera aquesta qüestió sota el títol «L’Holocaust frivolitzat». L’Holocaust frivolitzat, Catorze

L’objectiu d’aquesta reflexió no és tant oferir una teoria sobre la memòria històrica com recordar-nos que oblidar no és només una qüestió individual. Les societats construeixen les seves memòries a través de decisions concretes: què s’ensenya, què es commemora, quins noms ocupen els carrers, quins espais es preserven i quins relats entren en circulació.

Aquesta perspectiva també permet mirar d’una altra manera les reaccions davant de l’humor o la representació artística de fets traumàtics. Potser la qüestió no és simplement determinar què es pot convertir en humor i què no. També cal preguntar-se què fa que determinats passats continuïn sent socialment sensibles i quins processos de reparació, reconeixement o elaboració col·lectiva hi ha hagut abans.

La memòria històrica, en definitiva, no és un patrimoni que una societat rep passivament. És una construcció permanent. I el que fem amb aquesta memòria diu alguna cosa sobre la societat que som.
  

Per continuar llegint

Memorials i nomenclàtors
Martí Marín, «Nomenclàtor, memòria ciutadana i exaltació»

Educació
«Memòria històrica, assignatura pendent a Espanya», elDiario.es
  

Vídeos

Los colonos del Caudillo
Tràiler de Los colonos del Caudillo (2013), de Lucía Palacios i Dietmar Post.
  

He Is Back – credits
Material relacionat amb Look Who’s Back, que introdueix la sàtira i la cultura mediàtica en la representació d’una figura traumàtica de la història europea.
  

"El poble que oblida la seva història està condemnat a repetirla"

George Santayana