Interacció

  
Mark Fisher no defineix el capitalisme només com un sistema econòmic. El descriu com una atmosfera que determina què sembla possible, raonable i fins i tot imaginable. Escrit després de la crisi financera de 2008, Capitalist Realism examina com aquesta atmosfera penetra en la cultura, el treball, l’educació i la salut mental, i converteix decisions polítiques contingents en límits aparentment naturals.
  

Publicat el 2009, Capitalist Realism: Is There No Alternative? parteix d’una paradoxa. La crisi financera havia desacreditat el discurs neoliberal, però el rescat públic del sistema bancari demostrava que el capitalisme continuava ocupant l’horitzó del possible. Allò que havia fracassat no podia ser substituït perquè cap alternativa semblava prou coherent per arribar a ser considerada realista.

Fisher anomena realisme capitalista aquesta incapacitat col·lectiva per concebre un altre ordre polític i econòmic. No es tracta simplement d’acceptar el capitalisme. Significa haver interioritzat que les seves categories són la realitat mateixa: la competència, l’eficiència, el creixement, l’adaptació i l’avaluació permanent ja no es presenten com a opcions ideològiques, sinó com a exigències inevitables.

El llibre s’inscriu en la tradició crítica de Fredric Jameson, Slavoj Žižek, Gilles Deleuze i Félix Guattari, tot i que Fisher trasllada aquests marcs teòrics a experiències recognoscibles. Analitza pel·lícules com Children of Men, formes de treball postfordistes, programes de televisió, institucions educatives i discursos empresarials. Aquesta circulació entre cultura popular, teoria política i experiència laboral és una de les seves aportacions principals: permet observar el neoliberalisme no només en les grans decisions econòmiques, sinó en els comportaments, les expectatives i els afectes quotidians.
  

El poder del realisme capitalista consisteix a convertir una decisió política en una descripció aparentment neutral de la realitat.
  

Aquesta naturalització es concreta en el que Fisher denomina ontologia empresarial: la convicció que qualsevol institució, inclosos els serveis públics, ha de funcionar com una empresa. L’educació, la sanitat o la cultura han de formular objectius mesurables, produir evidències, competir per recursos i demostrar resultats. L’autor observa que aquesta extensió de la lògica empresarial no redueix la burocràcia. En genera una de nova, basada en indicadors, auditories, informes, sistemes d’autoavaluació i comprovacions permanents.

Fisher qualifica aquest règim de stalinisme de mercat. Les organitzacions proclamen autonomia, flexibilitat i innovació mentre multipliquen els mecanismes de control. Els professionals dediquen una part creixent del temps a representar que compleixen els objectius de l’organització. L’activitat documentada pot arribar a substituir l’activitat que havia de ser documentada. El sistema no necessita que els indicadors descriguin fidelment la realitat, sinó que mantinguin en funcionament la ficció administrativa sobre la qual descansa.

La conseqüència subjectiva d’aquest ordre és la impotència reflexiva. Les persones saben que les coses funcionen malament i, alhora, consideren que no poden transformar-les. Aquest coneixement deixa de ser el primer pas de l’acció i es converteix en una profecia que es compleix a si mateixa. La resignació no procedeix de la ignorància, sinó d’una lucidesa sense capacitat política.

Aquesta lectura permet a Fisher relacionar les formes contemporànies de malestar amb les seves condicions socials. Davant la tendència a explicar la depressió exclusivament com un desequilibri individual, proposa polititzar la salut mental i preguntar-se quina relació mantenen l’ansietat, la precarietat, la inseguretat laboral i l’exigència constant de rendiment. La medicalització individual del patiment impedeix reconèixer-ne les causes compartides i transforma un conflicte social en un problema privat.

La cultura ocupa un lloc central en aquest diagnòstic. El capitalisme pot absorbir els símbols de la seva pròpia crítica, convertir-los en estil i retornar-los al mercat com a productes. La distància irònica o el consum de ficcions anticapitalistes no desactiven necessàriament el sistema. Poden oferir la sensació que la crítica ja ha estat realitzada i dispensar-nos d’actuar.

Fisher també qüestiona la substitució del públic pel consumidor. Si les institucions culturals es limiten a proporcionar allò que els públics ja saben que volen, redueixen les possibilitats d’aparició de formes inesperades. La innovació cultural necessita estabilitat, temps, mediació i una disposició institucional a assumir riscos. Per això sosté que la inestabilitat estructural i la competència permanent generen més conformisme que experimentació. La funció pública de la cultura consistiria, en aquest marc, a ampliar els desitjos possibles i oferir experiències que no poden deduir-se mecànicament de les preferències existents.

El llibre no proporciona un programa polític acabat. Apunta algunes línies d’acció: combatre la burocràcia gerencial, recuperar l’autonomia dels treballadors, reconstruir un espai públic que no sigui la simple agregació d’interessos individuals i convertir els malestars privatitzats en antagonismes col·lectius. La seva conclusió és menys pessimista del que sovint suggereix la recepció del concepte. Si el realisme capitalista domina tot l’horitzó, una escletxa petita que mostri que alguna cosa diferent és possible pot tenir un efecte polític considerable. El text complet consultat permet comprovar aquesta progressió des del diagnòstic fins a una obertura deliberadament provisional de les alternatives. 

Nota de l’editor (2026), Llegit avui, el concepte conserva una gran força per analitzar com les institucions culturals incorporen la mesura, la competència, la marca i l’adaptació com si fossin criteris neutrals. També permet formular una pregunta especialment productiva per a les polítiques culturals: quines possibilitats deixen de ser pensables quan només reconeixem com a realista allò que pot justificar-se segons les categories existents?

Alguns passatges exigeixen més distància crítica. Fisher generalitza a partir de la seva experiència en el sistema educatiu britànic, tracta de manera massa homogènia les actituds juvenils i recorre a un marc psicoanalític sobre la funció paterna que avui resulta limitat. La capacitat del concepte per connectar fenòmens molt diferents és també el seu risc: si tota forma de malestar, burocràcia o conformisme s’explica mitjançant una única lògica, es poden perdre diferències institucionals, socials i territorials decisives. La recepció posterior ha assenyalat aquesta tensió entre la potència crítica del diagnòstic i la insuficient concreció de les alternatives. 
  

Referència

Fisher, M. (2009). Capitalist realism: Is there no alternative? Zero Books. Consultar el document complet