Novetats

 
Què podem arribar a veure quan mantenim una mateixa observació al llarg dels anys? La lectura conjunta dels nou informes del Cercle de Comparació Intermunicipal d’Espais Escènics corresponents al període 2016–2024 mostra el valor d’una sèrie continuada, però també els seus límits. Les dades permeten detectar que alguna cosa ha canviat. Entendre què significa aquest canvi exigeix context, interpretació i una conversa professional capaç de sostenir-se en el temps.

  
  
Què apareix al mapa quan busquem els espais de la cultura? La conferència de Chema Segovia, «El espacio de la cultura en la ciudad: una aproximación histórica», és una lectura audiovisual per a Interacció 26. El seu recorregut històric ajuda a examinar qui decideix què compta com a infraestructura cultural i quins espais queden fora de les polítiques públiques.
  

  
  
Lectura  «Un 71% d’habitatges de renda alta té aire condicionat enfront un 39% de llars amb ingressos baixos»

Autora  Elena Parreño   Data  9 de juliol de 2026

Font  Parreño, E. (2026, 9 de juliol). Un 71% d’habitatges de renda alta té aire condicionat enfront un 39% de llars amb ingressos baixos. Crític. https://www.elcritic.cat/noticies/un-711-dhabitatges-de-renda-alta-te-aire-condicionat-enfront-un-388-de-llars-amb-ingressos-baixos-275372
  

  
Lectures del banc

Llegir les pràctiques per entendre la política cultural local  
  

Una activitat pot tornar durant anys sense que sapiguem què n’ha fet possible la continuïtat. Glop d’Art permet desplaçar la mirada des de les edicions visibles cap a les relacions, els coneixements i les capacitats que han de romandre actius perquè una política cultural no comenci de nou cada vegada.
  

Hem après a observar molt bé allò que passa dins dels equipaments. Potser encara ens costa observar allò que aquests equipaments fan possible.

Quan pensem en els espais de la cultura, el primer que acostuma a aparèixer són els equipaments. Però els espais culturals no s'esgoten en la seva arquitectura ni en els serveis que ofereixen. També es defineixen per les relacions, les pràctiques i les possibilitats que fan emergir.

  
  
Quan donem suport a un cineclub, a què estem donant suport?
  
  
Les dades del cineclubisme català mostren una activitat consolidada i una capacitat notable de convocatòria. També permeten preguntar-nos què sostenen aquestes organitzacions més enllà de les projeccions.

  
  
  
Juliol i agost de 2026

Decidir què hi pot passar
  
  

Un espai no esdevé cultural simplement perquè aculli una activitat. Ho fa a través de decisions que en defineixen els accessos, els usos, les relacions i les capacitats d’intervenció.

  
Aquest article sorgeix de la lectura de Flexibilidad, permanencia y cambio en arquitectura (Tárrago Mingo i Pérez-Herreras, 2025), una reflexió sobre les relacions entre transformació, permanència i interpretació en arquitectura que permet obrir noves preguntes al voltant dels equipaments culturals contemporanis.

  
  
Fa temps que allò que les polítiques i les institucions culturals produeixen, programen o conserven ja no sembla suficient per justificar-les. Els demanem que garanteixin drets, construeixin relacions, eixamplin la participació, sostinguin la creació i ajudin a interpretar un present cada vegada més difícil de llegir. Les entrevistes que hem anat recollint aquest estiu permeten fer una pregunta menys habitual: si esperem tot això de la cultura, què estem disposats a sostenir perquè sigui possible?

Aquest mes, Els meus millors consells ens apropen a la mirada d’Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971), periodista, docent i consultor en comunicació especialitzat en cultura, medi ambient i entorns digitals. Professor associat del grau de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, combina la reflexió crítica sobre les transformacions culturals contemporànies amb una defensa persistent de la cultura de proximitat, les xarxes comunitàries i el valor dels espais que fan possible la vida cultural quotidiana.

Aquest mes, Els meus millors consells ens apropen a la mirada d’Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971), periodista, docent i consultor en comunicació especialitzat en cultura, medi ambient i entorns digitals. Professor associat del grau de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, combina la reflexió crítica sobre les transformacions culturals contemporànies amb una defensa persistent de la cultura de proximitat, les xarxes comunitàries i el valor dels espais que fan possible la vida cultural quotidiana.

  
Les polítiques culturals han parlat durant anys d’accés, participació, innovació o digitalització. Però què passa amb la cultura quan les condicions mateixes de percepció, atenció i memòria es transformen sota sistemes governats per algoritmes, protocols i captura permanent de l’experiència? Els textos d’Íngrid Guardiola s’han convertit en un dels espais més incisus per pensar aquesta mutació. No perquè ofereixin models de gestió cultural, sinó perquè obliguen a preguntar-se quin marge de maniobra real conserven avui les institucions culturals dins societats cada vegada més accelerades i protocol·litzades.  

  
Lectures del banc

Llegir les pràctiques per entendre la política cultural local  
  

La innovació en les polítiques culturals acostuma a associar-se a allò que es veu: un nou equipament, una nova convocatòria, un festival o un programa que amplia l’oferta existent. El canvi sembla produir-se quan apareix una iniciativa capaç de transformar el paisatge cultural. Hi ha una altra manera d’entendre la innovació pública.

  
L'últim informe de la Comissió Europea sobre biblioteques públiques pot llegir-se com un indici d'una transformació en la manera de justificar el valor de les institucions culturals. No tant perquè redefineixi les funcions de les biblioteques, sinó perquè amplia la manera d'explicar per què són necessàries.

  
Aquest article continua la lectura iniciada amb el període 2016-2020. Si el primer mostrava com es construeixen gradualment les capacitats institucionals dels espais escènics, aquest segon analitza què revelen els informes quan aquestes capacitats conviuen amb una recuperació més lenta dels públics.
  

Els informes del Cercle de Comparació Intermunicipal d'Espais Escènics corresponents al període 2021-2024 documenten una recuperació desigual. Mentre els equipaments recuperen amb relativa rapidesa els seus nivells d'activitat, la relació amb els públics evoluciona de manera més lenta i irregular.

  
L'informe Despesa en cultura de l'administració local de Catalunya 2024 ofereix una fotografia actualitzada de l'esforç econòmic que els governs locals destinen a la cultura. Més enllà de quantificar la despesa, permet observar com es distribueixen els recursos entre administracions, dimensions municipals i àmbits d'actuació, aportant una base útil per interpretar les prioritats de les polítiques culturals locals.

  
Una interpretació dels deu anys del Cercle de Comparació Intermunicipal de Museus Locals
  

D'on surt el criteri amb què gestionem els serveis públics? Una part prové de la formació. Una altra, de l'experiència acumulada. També aprenem observant altres professionals, contrastant decisions i compartint problemes semblants. Hi ha, però, una font de criteri molt menys visible. Es construeix quan una comunitat professional observa durant anys una mateixa realitat a partir de preguntes compartides.

  
Entre 2016 i 2020, els informes del Cercle de Comparació Intermunicipal d'Espais Escènics documenten una etapa de consolidació dels teatres municipals de la demarcació de Barcelona. Llegits avui, aquests documents permeten anar més enllà de l'evolució anual dels indicadors. Mostren la construcció progressiva d'un model de servei públic basat en la continuïtat institucional, la professionalització dels equips, la cooperació entre municipis i un sistema estable d'avaluació.

  
  
Una interpretació dels deu anys del Cercle de Comparació Intermunicipal de Museus Locals
    

Què es fa visible quan llegim seguits els deu informes del Cercle de Comparació Intermunicipal de Museus Locals? Cada document descriu l'activitat dels museus locals durant un any concret. La seva lectura conjunta, en canvi, permet formular una pregunta que els informes no plantegen explícitament: què fa que un museu sigui realment un servei públic?