Novetats

Quan el desenvolupament artístic no és objecte de política pública, el risc creatiu no desapareix: es privatitza, es normalitza i esdevé un cost invisible del funcionament cultural.
  

La política cultural local ha après a programar, a gestionar equipaments i a parlar de drets culturals, però continua evitant l'angle mort: qui assumeix el risc, el temps i la incertesa que fan possible la creació? Quan els desenvolupaments artístics queden fora de l'agenda pública, el sistema pot continuar produint activitat, però ho fa desplaçant els costos cap als creadors, les petites estructures i les persones que operen als marges de la institució.

  
El valor del document rau en una idea de fons: sense governança, no hi ha política cultural sostenible. La música deixa de ser un àmbit sectorial per esdevenir una política pública amb capacitat d’ordenar i projectar ciutat. A Vic, la qüestió no és si hi ha música. La qüestió és com es governa perquè aquesta riquesa no es dispersi, sinó que es converteixi en estructura, dret i oportunitat compartida. (n. de l'e., 2026)

El dimecres 27 de novembre es va presentar el Pla estratègic per a la música de Vic, un document que marca un full de ruta estratègic per als propers anys. A petició de la Regidoria de cultura i llengua de l’Ajuntament de Vic, el treball ha estat possible amb el suport Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC).
 

  
Amb motiu del curs ‘La intel·ligència artificial i el seu impacte en la cultura’, del qual se n’han fet dues edicions al llarg del mes de juny a causa de l’alta demanda, hem conversat amb Lluís Nacenta, un dels grans experts del nostre país al voltant d’aquesta qüestió. Aquest és el resultat apassionant de l’entrevista que va concedir-nos.

La cultura popular no és només una forma d’entreteniment, sinó també una forma de resistència i de construcció d’identitats

Pierre Bourdieu (1930-2002), sociòleg francès

 
Amb l’arribada de l’estiu, la cultura popular esclata. Tot i que el cicle festiu dels pobles i ciutats de Catalunya es reparteix al llarg de tot l’any, l’estiu és l’estació en què se celebren la majoria de festes majors, amb programes que s’articulen a partir de les diferents expressions de la cultura popular. El solstici d’estiu, amb la revetlla de Sant Joan, marca el tret de sortida per aquestes celebracions. I a banda de les festes majors, també hi tenen lloc altres esdeveniments que propaguen la cultura popular, reivindicant-ne les arrels i projectant-se cap al futur, connectant amb l’evolució i la complexitat de la societat actual. I és que la cultura popular no és gens aliena al debat i a la transformació, ben al contrari, com que s’articula a partir de la participació activa de la comunitat, la composició de les entitats és un reflex del que és la societat a cada moment.

  
  
Amb motiu del curs ‘L’organització d’activitats literàries des dels municipis’, celebrat de manera presencial el passat 12 de febrer, amb la participació també de Clara Saperas, hem conversat amb Míriam Cano sobre la importància de la literatura, dels recitals, dels clubs literaris, de les biblioteques i de les iniciatives al voltant de la lectura.

Ponències de la Jornada de formació Comissariats d’exposicions d’art contemporani i programacions municipals adreçada a tècnics municipals d’arts visuals, organitzada pel Centre de Recursos Culturals (CERC) i el Programa d’Arts Visuals de l’Oficina de Difusió Artística (ODA) de la Diputació de Barcelona (Pati Manning, Barcelona, 14 de novembre de 2023).
 
 

  
Aquest article analitza com la cultura popular és interpretada i utilitzada pels partits polítics catalans, posant en evidència una tensió de fons: el seu reconeixement com a espai de participació i cohesió conviu amb una lectura clarament instrumental que en desdibuixa el valor propi. La cultura és definida d’entrada com una forma de vida i com una responsabilitat col·lectiva, vinculada als drets culturals i a la participació ciutadana. Tanmateix, en el pas del discurs a les propostes, aquesta centralitat es dilueix i la cultura popular esdevé sovint un mitjà per assolir altres objectius polítics.
  

 (Más abajo en castellano)

Les festes del barri (V). Hem de parlar d’un canvi
 

Una cançó del músic uruguaià Fernando Cabrera diu: “No hay tiempo, no hay hora, no hay reloj. No hay antes, ni luego, ni tal vez”. I, d’alguna manera, així haurien de ser les festes del barri. Tot i que tractem de sostenir amb dubtosa objectivitat la idea que “les festes d’abans eren millors”, no hi aconseguirem retrocedir. Encara que defensem, amb un cert titubeig i convenciment, que “les festes de l’any vinent seran diferents”, això no succeirà.

(Más abajo en castellano)

Les festes del barri (IV). Si és massificat, no es gaudeix
 

Sens dubte, el turisme és una gran “indústria sense xemeneia” per a les ciutats a tot el món. Barcelona no n’és l’excepció. De fet, experts afirmen que la ciutat ha viscut des de fa anys el procés anomenat turistificació, que succeeix quan un lloc canvia quan es converteix en objecte de consum turístic. Les Rambles de Barcelona són un exemple clar que podria ajudar a comprendre aquest fenomen: saturació d’hotels, botigues de souvenirs, bars de “paella i sangria”, etc. Ciutats com Venècia, Londres, Roma i París podrien ser casos similars de turistificació en el context europeu.

(Más abajo en castellano)

Les festes del barri (III). L’avantsala també vol participar
 

Fa anys, era una tradició assistir a les festes de Gràcia a la tarda-nit. El lloc estava ple de vida, amb una decoració que brillava intensament, creant una atmosfera vibrant i acollidora. La barra de cada carrer concursant prometia una única varietat de cervesa, ben freda i preparada per ser servida i gaudida. Les seves superfícies intentaven relluir sota la tènue llum més d’una història d’estiu. L’escenari, el punt focal de la nit, estava llest i esperant l’inici de l’emocionant proposta musical que cada nit cobrava vida amb l’alegra bullícia de la festa de barri.

 (Más abajo en castellano)
 

Les festes del barri (II). La veritable fotografia
 

Quan jo era un nen i em parlaven de la festa del barri, ho entenia com un lloc on veïns i veïnes compartien alguna cosa en comú a celebrar. Amb el temps, vaig comprendre que les festes del barri no eren únicament per al barri, perquè el meu barri també era el barri d’altres persones, encara que no visquessin allà. Jo no era amo dels llocs del meu barri, dels carrers, les places ni de qualsevol altre tipus d’espai públic. En una ciutat, l’espai públic és de tots, encara que visqui en aquest barri o, com diria Jorge Drexler en una de les seves cançons, a l’altre costat del riu.