Interacció

  
El Pla estratègic de cultura de Sant Vicenç de Torelló no parteix de la manca ni de l’abundància. Parteix d’una realitat intermèdia: un municipi amb activitat cultural, teixit associatiu i equipaments, que necessita ordenar, connectar i donar direcció al conjunt.
  

El Pla estratègic de cultura de Sant Vicenç de Torelló s’inscriu en una voluntat explícita: posar ordre, planificar i donar coherència a l’acció cultural municipal . Aquesta formulació no és neutra. Indica que el problema no és tant la inexistència de cultura com la seva dispersió. El municipi presenta una configuració característica: tres nuclis de població, amb identitats pròpies i una estructura territorial fragmentada. Aquesta fragmentació no és només geogràfica. Té efectes directes en la vida cultural, en la participació i en la circulació de públics.

A diferència de municipis més petits, Sant Vicenç disposa d’una certa massa crítica: més de 2.000 habitants, un nivell educatiu elevat i una base associativa activa. Hi ha, per tant, condicions per sostenir activitat cultural de manera continuada. També hi ha equipaments. I no pocs.

El municipi compta amb una xarxa d’espais culturals distribuïts entre els tres nuclis, amb equipaments polivalents, un teatre amb capacitat significativa i diversos espais comunitaris. En termes estrictes, la dotació és suficient, fins i tot ajustada als estàndards del PECCat.

Però aquesta suficiència obre una tensió. El mateix document apunta que el problema no és tant la manca d’espais com la seva distribució i ús. El principal equipament escènic es troba a Borgonyà, fet que genera una distància percebuda per part d’altres nuclis, especialment Sant Vicenç. La qüestió no és física. És de centralitat cultural.

Aquesta lògica es repeteix en altres àmbits. El teixit associatiu és actiu i rellevant, i sosté bona part de la vida cultural. Però al mateix temps es detecten dificultats de relleu generacional i una certa orientació cap a formats tradicionals, molt vinculats al cicle festiu. Això no és un dèficit en si mateix, però sí que condiciona la diversificació cultural.

També és significativa la configuració institucional. L’Ajuntament actua com a facilitador i impulsor, però no disposa d’una estructura tècnica específica en cultura. La gestió recau en càrrecs polítics i figures híbrides. Això té conseqüències directes en la capacitat de sostenir polítiques a mitjà termini.

En l’àmbit econòmic, el pressupost cultural se situa en valors comparables als municipis del mateix tram, amb oscil·lacions i una tendència recent a la baixa en termes relatius. No és un pressupost residual, però tampoc configura un marge ampli per a la transformació.

Hi ha, a més, un factor estructural que travessa tot el pla: la relació amb l’entorn. Sant Vicenç forma part d’un sistema territorial més ampli, amb municipis propers que actuen com a pols d’atracció cultural. Això obre oportunitats, però també dilueix la centralitat local.

El pla, en aquest context, no proposa una expansió desmesurada ni una ruptura. Proposa una operació més curosa: connectar el que ja existeix i dotar-lo de direcció. Ordenar els equipaments, reforçar els agents, millorar la coordinació, i pensar la cultura en clau de municipi i de territori alhora.

Llegit en conjunt, el document no és tant un pla de creixement com un pla de reorganització amb sentit. No es tracta només de fer més coses, sinó d’entendre què estan fent realment. I això obre una pregunta que té recorregut més enllà d’aquest cas: quantes polítiques culturals municipals no fallen per manca de recursos,
sinó per manca d’articulació?
  

Plans d'acció cultural

Sant Vicenç de Torelló, 2025