internacionalització cultural

La distribució territorial del poder no és només el context institucional de les polítiques culturals. Jonathan Paquette mostra que determina qui pot decidir, amb qui ha de negociar i quins projectes culturals arriben a ser possibles. Cultural Policy and Federalism converteix així el federalisme en una clau per entendre la governança cultural.

  
L’informe Análisis de la distribución en la cultura, publicat per l’Observatori Basc de la Cultura, posa el focus en una baula de la cadena de valor cultural menys estudiada que la creació, la producció o l’exhibició: la distribució. El seu interès principal rau a mostrar que la digitalització no significa simplement substituir canals físics per canals digitals. Està alterant les funcions dels agents, les relacions entre sectors i la mateixa possibilitat de delimitar què entenem per distribució cultural.
  

  
Com la cultura popular construeix pertinença, cohesion i debat identitari en contextos locals i globals
  

Andreu Ramis Puig-gròs, amb Lleonard Muntaner Editor i l’Institut d’Estudis Baleàrics, ofereix a Cultura popular i nacionalisme un recorregut crític sobre la relació entre la tradició cultural i la construcció identitària.

  
Llums de fantasia en un racó on fer-se una selfie, projeccions que ens provoquen sensacions o trobar-nos immerses en aventures que ens desperten emocions. Els parcs temàtics i alguns museus actuals poden resultar conceptualment molt propers. De fet n'hi ha que formen part d’una mateixa indústria, que no és precisament la cultural, sinó la gran indústria del turisme. És així

  
Una reflexió sobre la culturafreedom com a concepte que reivindica la capacitat de la cultura per existir més enllà de constriccions preestablertes i per donar espai a la creativitat, la diversitat i les formes de vida alternatives.
  

El que coneixem com a ordre mundial és cada vegada més canviant -i ho fa més de pressa- la qual cosa sovint fa perillar els sistemes democràtics a molts països del món

  
Aquest article té valor perquè anticipa un llenguatge que després s’ha fet molt més habitual: el de la cultura com a infraestructura de posicionament territorial i relacional, no només com a oferta o patrimoni.

Ara bé, també té un risc:  si la llegim només com una “eina xula de mapatge”, perd força. El que hi ha al darrere és una pregunta més incisiva: què passa quan comencem a tractar el museu com a actor de poder? I això obre debats molt interessants per al món local sobre mesura, legitimitat, ciutat i projecció.(n. de l'e., 2026)

  
Un informe de l’Observatori Basc de la Cultura proposa llegir la internacionalització des del contingut i el mercat. El repte és convertir aquesta circulació en una política amb direcció.
  

  
La Nova Agenda Europea per a la Cultura presenta el marc estratègic que proposa la Comissió Europea per orientar la cooperació cultural a la Unió Europea a partir de 2019, abordant la contribució de la cultura a la cohesió social, a l’economia i a les relacions internacionals i demanant un treball conjunt amb estats membres i societat civil.
  

Any nou, agenda nova. Si, enguany tenim una Nova Agenda Europea per a la Cultura i ja tenim la seva versió en català, gràcies al Cercle de cultura i la Comissió europea

  
Una mirada als principis i valors que orienten la cooperació cultural com a pràctica indispensable per articular accions més equitatives, democràtiques i rellevants en l’espai públic.
  

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans.

  
L’informe Creative Europe: Towards the Next Programme Generation parteix d’un reconeixement que en el moment de la seva publicació ja és compartit en el marc europeu: la cultura ha deixat de ser un àmbit sectorial per esdevenir un vector central de transformació econòmica, social i territorial. Els sectors culturals i creatius no només generen ocupació i valor econòmic, sinó que incideixen en la cohesió social, l’atractivitat de les ciutats i la capacitat d’afrontar reptes contemporanis . Aquest reconeixement, però, no es tradueix en una arquitectura política proporcional.